No els podem fallar

Alcoy

Escoltant una edició de Soc Alcoià, una entrevista amb Ricardo Canalejas, em va entrar un semi atac de nostàlgia. I un esclafit de reflexió. Per què Alcoi veu com, a poc a poc, la generació que va nàixer a la postguerra dona pas als seus fills. I amb ells, se’n van uns anys on la supervivència i l’esforç van marcar un temps de creixement del nostre poble. On la ciutat va anar, pas a pas, revivint; on la indústria es va consolidar, amb noms propis al tèxtil o a l’àmbit empresarial en general. Per exemple, van ficar anxoves a una oliva i va nàixer, amb una dona al davant, una firma de cosmètica de referència tot el món.L’Alcoi dels 60, 70, 80... es va fer fort, com ho va ser abans durant la revolució industrial, amb una generació que va ser emprenedora i lluitadora. Creativa i humanista. La generació del teatre la Cassola, la que va posar en el mapa la Cavalcada de Reis, la que va recuperar el Tirisit, la que va fer de les festes de Moros i Cristians un dels majors espectacles festius que puga donar-se a una ciutat.Per tot axó, ara que el temps passa, nosaltres, els fills d’eixa generació d'alcoians de ferro i ànima, hem de lluitar per salvaguardar el seu llegat. I per donar-los, ara que veuen que el temps es porta per la senda del final, la major qualitat de vida possible.De fet, Alcoi, com tantes i tantes altres ciutats, té que començar a preparar-se per a oferir la qualitat de vida digna que necessiten els nostres majors. Tindre un urbanisme, uns serveis socials i una sanitat adequada a les seues necessitats. I no sols això, estar preparada per a poder assumir el que vindrà. Els fills del que van fer gran Alcoi, comencen també la seua senda de la jubilació. Ja saps... els del Baby BoomDels nostres pares o iaios de molts de vosaltres, hem heretat la nostàlgia d'un temps passat que ens va fer feliços. Aquells dies de picaeta al Torrero o al Ciri, de l'Un, dos, tres o s doble al Teatro Circo, o de, simplement, jugar amb la pilota al pati de Sant Roc o a la Via.És la infantesa dels fills d'aquells que ens van donar tot perquè tinguérem el que ells no van poder tindre en temps de postguerra. Ells que ens van deixar un Alcoi gran i un temps d’esperança. Ells al que ara no els podem fallar.