Qüestió de sort

Alcoy

Alcoi. La ciutat de l’Ovidi i d’Isabel. La dels ponts entre muntanyes. La ciutat industrial, la modernista. La ciutat de les tradicions més antigues i boniques. La meua ciutat.

I, quan dic això, “la meua ciutat”, m’esborrone. Perquè sí, perquè em sent una afortunada per ser alcoiana. Per haver nascut i seguir ací, en ma casa, amb la meua família.

Dic que m’esborrone, i no és cap mentida. No puc evitar sentir-me’n orgullosa del meu poble, i, al remat, si m’ature a analitzar-ho m’adone que jo no he fet res perquè Alcoi siga així de meravellosa. Aleshores és quan se’m posen els pèls de punta: quan soc conscient de la sort que tinc. Quan mire al meu voltant i veig tanta bellesa que m’ha sigut regalada, per nàixer ací. Quan necessite anar al metge i tinc un hospital a prop, amb tot el que això significa per a la qualitat i l’esperança de vida. Quan tinc dues criatures i tinc diverses escoles per a escollir on portar-les. Quan vull fer esport i tinc unes muntanyes precioses a l’abast, i un poliesportiu, i diverses piscines per a escollir el que més m’abellisca fer eixe dia. Quan em ve de gust anar al cinema o al teatre i gaudir de la cultura, que en tenim molta.

De veritat, quina sort! Quina sort tindre un sostre i una llar. I un llit calent. I una sanitat pública, i a la família prop. I poder seguir ací perquè és on vull estar, no haver de marxar per buscar un lloc millor, quan, a més a més, no hi hauria un lloc millor per a mi, ni ningú esperant la meua arribada per donar-me la benvinguda que meresc.

Us imagineu com seria haver d’abandonar tot això? El sostre, la llar i els records. Abandonar-ho per buscar un lloc millor, sense saber si existirà. I sabent que no serà fàcil, ni tan sols si arribarà a ser realitat o si es quedarà en un somni truncat al mig del mar. I deixar-ho tot: els records, els pares, els fills. Els fills, que es diu ràpid i en realitat no hi ha res pitjor que allunyar-te d’un fill. I damunt, fer-ho amb la certesa que si s’arriba enlloc mai no serà casa, ni serà llar. Sempre seràs un estrany encara que t’hi esforces, encara que sigues amable i bona persona. Encara que tingues un cor immens que ha quedat buit i orfe perquè ho ha perdut tot per sobreviure. I tot per no haver tingut la sort de nàixer en un lloc tan bonic com Alcoi, com nosaltres. Afortunats, per viure en la ciutat que ens va acollir com una mare, i que ara acull també els nostres fills.

Que injust voler fer fora a qui la vida no li ha tractat tan bé quan l’únic que ens diferencia és qüestió de sort.