No cal anar a Washington per a veure-ho

Muro

A Muro d’Alcoi fa temps que molts veïns tenen una sensació que ja no és puntual ni exagerada: una cosa és el que es diu des de l’Ajuntament i una altra molt distinta el que realment acaba passant. No és només una percepció política, és una idea que cada vegada es repeteix més al carrer. No estem davant d’errors ni d’improvisacions.

El que està passant respon a una manera de governar plenament conscient, en què el relat va per una banda i les decisions per una altra, i en què eixa distància no és un problema a corregir, sinó una ferramenta que s’utilitza amb normalitat. Per fora, tot és correcte. Transparència, participació, diàleg. Paraules que ningú discuteix. Però quan mires com es prenen les decisions, el patró és un altre: la informació arriba tard o no arriba, els assumptes importants es resolen amb presses i sense explicacions i el marge real per entendre què passa o per participar és pràcticament inexistent.

La participació no ha desaparegut, però s’ha quedat en això, en una paraula. Es manté la forma, però no el contingut. I així es pot continuar parlant de participació mentre les decisions es prenen sense debat real i sense que la ciutadania puga influir en res.

En este context, la comunicació institucional no és neutra. Funciona bé quan es tracta de projectar una imatge amable —esdeveniments, activitats, esport, cultura— però pràcticament desapareix quan el que cal és explicar la gestió real o donar la cara davant de decisions que afecten directament els veïns. I quan s’explica alguna cosa, massa sovint es fa a base de mitges veritats i versions directament desmentides pels fets, fins al punt que es pot defensar una cosa i la contrària sense cap conseqüència.

Però més enllà del relat, també hi ha una qüestió de prioritats: s’han gastat 80.000 euros en murals de contingut ideològic al carrer, mentre àmbits com educació i joventut tan sols arriben als 30.000. No és només una qüestió d’imatge, és una declaració de prioritats.

Mentrestant, no tenen cap inconvenient a ocupar qualsevol espai simbòlic que convinga, també en misses i processons, emparant-se en arguments culturals o històrics o en la idea de l’església com una associació més. Però ací la qüestió no és religiosa, és institucional: l’administració és aconfessional, i el que no es pot fer és utilitzar eixos espais com a aparador públic mentre es diu una cosa i se’n fa una altra en l’acció de govern.

A partir d’ací, el que passa en cada àmbit deixa de ser sorprenent. El cas de la gestió de l’aigua és el més clar perquè concentra totes les contradiccions. No és una decisió puntual, és el resultat d’anys sense afrontar el problema. Un servei essencial, amb una necessitat evident d’inversió, acaba resolent-se amb la mateixa recepta: traure’l de l’àmbit públic. En 2023 es va anunciar una comissió per estudiar el model amb un termini de dos mesos. Han passat més de dos anys, no s’han facilitat actes i la conclusió arriba sense respondre a les preguntes clau: ni com es pagarà la inversió ni quin impacte tindrà en el rebut.

És a dir, es pren una decisió estructural sense explicar el més important. I sense cap estudi de la seua part en tres anys, la decisió és clara: gestió indirecta. Gestió privada.

I ací és on desapareixen les excuses. Perquè els partits que governen es defineixen com a esquerra, però quan arriba el moment de decidir fan exactament el que fa la dreta: privatitzar serveis essencials, traure’ls del control públic i convertir-los en negoci. I quan un servei essencial es converteix en negoci, el resultat és sempre el mateix: el cost puja.

El rebut pujarà. No és una opinió, és el funcionament del model. Amb els treballadors passa una cosa semblant. A l’inici de legislatura es van apujar els sous en nom de la “dignitat política”, però eixa dignitat no arriba a la resta. Funcionaris obligats a denunciar per la negativa a negociar, promeses que no s’han complit, condicions que empitjoren en contractes a la baixa i serveis amb càrregues de treball insostenibles. Parlar de dignitat mentre es degraden les condicions laborals no és una contradicció puntual, és una manera de governar. Quan se’ls qüestiona, la resposta també forma part del mateix patró.

Acusen l’oposició de “fer de tècnics” per intentar deslegitimar qualsevol anàlisi o fiscalització, com si revisar expedients o assenyalar incoherències fora una extralimitació. Però si no compten amb l’oposició per a les decisions polítiques, l’única funció que queda és fiscalitzar. I quan fins i tot això molesta, quan s’esgoten els arguments, apareix l’últim recurs: les amenaces de denúncies.

Si la gestió no quadra, la conseqüència és la de sempre: la ciutadania paga. La taxa de la brossa ha pujat i, tot i haver dit que baixaria en 2026, no baixarà. I quan es plantegen alternatives per equilibrar la pressió fiscal, la resposta és votar en contra. Els números tampoc ajuden a dissimular-ho. La liquidació del pressupost es dona compte en ple amb centenars d’incidències i més d’un milió d’euros en objeccions i observacions, però sense cap explicació real a la ciutadania.

Arribats a este punt parlarem, no de casos concrets, sinó d’un model. Un model que no dona estabilitat, no dona previsió i acaba traslladant els problemes cap avant en lloc de resoldre’ls. Sense pressupostos en termini, sense participació real i amb un Pla Econòmic-Financer que ha condicionat la gestió recent després d’haver-se saltat les regles fiscals en 2024, la política econòmica deixa de ser una ferramenta de planificació per convertir-se en una manera de supervivència. Durant 2025, precisament per eixe pla, no han pogut utilitzar ni un euro del romanent. Ara el pla s’ha alçat, però això no canvia el fons del problema. A un any d’eleccions, tot apunta que tornaran a recórrer al mateix mecanisme: gastar el romanent mentre en el discurs continuen apel·lant a la responsabilitat fiscal.

No podia faltar “el gran projecte” per a passar a la posteritat. Una actuació de prop de 9.000.000 d’euros, sense cap explicació clara a la ciutadania sobre quin ús tindrà realment eixe espai recuperat. El que sí que és evident és com es finançarà: amb endeutament, amb préstecs bancaris que condicionaran el futur econòmic del municipi durant anys, encara que ens venguen que és subvencionat. Tot això mentre la inversió necessària en un servei bàsic com l’aigua acabarà repercutint directament en els veïns a través del rebut. És a dir, els ciutadans assumiran de forma directa via rebut el cost de la gestió i inversió en el servei d’aigua i clavegueram. No és un escenari nou. Ja s’ha viscut abans. Grans projectes, endeutament i, després, ajustos. La crisi de 2008 no va arribar per casualitat, i les conseqüències les vam pagar tots: retallades en serveis públics. Repetir eixe esquema, encara que siga a escala local, no és una aposta de futur. És tornar a un model que ja sabem com acaba...

Això tampoc és casual. Forma part del mateix model: decisions importants sense explicació, compromisos econòmics a llarg termini i una gestió que mira més al curt termini que a la sostenibilitat real del municipi. Perquè proclamar-se defensor del poble mentre es privatitzen els serveis, mentir sistemàticament sense rubor, confrontar-se amb els treballadors mentre es parla en el seu nom, usar la religió com a aparador o amenaçar qui qüestiona no és una suma de contradiccions. És una manera de fer política. No cal anar a Washington per a veure-ho.

El que resulta políticament més revelador és que un equip de govern que es presenta com l’antítesi de la dreta acabe practicant els seus mètodes amb tanta naturalitat. La mentida com a eina. La privatització com a pràctica. La intimidació com a resposta. I la proclama ideològica com a cortina de fum.