"S'ha de continuar vivint encara que sigui dur"

1.200 persones consten encara com a desaparegudes a Catalunya segons el registre dels últims 20 anys de mossos i de la resta de policies locals. Aquest dissabte, es commemora el dia dels desapareguts sense causa aparent. És un homenatge a aquestes persones però també a les famílies, que denuncien que després dels primers dies de recerca, se senten desemparades per l'administració.

Darrera d'una desaparició hi ha moltes preguntes i escasses respostes. El buit és immens i la pena molt gran. Però el dol queda atrapat en el temps. La psicòloga, Flor Bellver és la presidenta de l'entitat Inter-sos, que dóna suport des de fa 15 anys a familiars de persones desaparegudes; "És un dol que es congela, no es pot elaborar res perquè estan envaïts per la incertesa. No els permet gestionar res, no poden tirar ni endavant ni endarrera".

Cada família ho gestiona com pot però el desgast és molt important; "Em sentia culpable fins i tot de menjar i quan podia vomitava, no anava tampoc al cine, no sortia de casa, estava totalment centrada en aconseguir respostes", reconeix Ana Subirats. Fa 15 anys que busca la seva mare. Maria Teresa Rodríguez va desaparèixer a la muntanya de Collserola a Barcelona quan tenia 51 anys. La seva família va fundar amb d'altres afectats l'Associació Inter-sos. Han fet molta feina, sobretot aconseguir més implicació de l'administració però encara se senten desemparats: "Perquè no els entenen, perquè la policia fa el que fa i ho fa bé, però té els mitjans que té, però moltes famílies han de tornar a explicar qui són, a qui busquen i això desgasta molt".

En els últims 15 anys hi ha hagut canvis importants, s'ha unificat el sistema de denúncies per tots els cossos policials, hi ha un banc d'ADN dels familiars de desapareguts i les cerques s'activen de forma gairebé automàtica sense necessitat que passin entre 24 i 48 hores, com abans. Però segueixen reclamant que la decisió d'activar més o menys recursos i la durada de la recerca no depengui del criteri del policia que agafa la denúncia sinó que s'estableixi un mecanisme més objectiu per decidir quan es tracta d'un cas d'alt risc.

Localitzar el familiar desaparegut representa un alleujament però al mateix temps reobre moltes ferides i tornen a aparèixer més preguntes; "Tot el que et muntes al teu cap es desmunta, has d'afrontar el dol perquè fins llavors només has estat fent fantasies sobre el que havia passat i de cop et trobes amb la realitat".

Ana Subirats segueix pensant cada dia en la seva mare i a la seva manera continua buscant-la. Va patir bulímia i anorèxia. Superat el dur sotrac ajuda a altres famílies a l'associació amb el repte de seguir vivint; "Encara que sigui dur, encara que et sentis culpable, has de continuar vivint, no et queda més remei".

Interior s'ha compromès a crear una oficina de suport als familiars dels desapareguts, que al mateix temps no són considerades víctimes perquè desaparèixer no és cap delicte. "Ens considerem supervivents", diuen.