Personatges al límit
El Teatre Romea acull "El viento en un violín" del premiat director i dramaturg argentí Claudio Tolcachir que també actua a l'obra
El repartiment de "El viento en un violín", l'obra que es pot veure al Romea(ANDRÉS DE GABRIEL)
Claudio Tolcachir havia provocat un fort impacte amb l'obra "La omisión de la família Coleman" Una obra que va sorgir d'una sala minúscula, Timbre 4, on hi cabien 50 espectadors. Un petit espai creat al costat de la casa del director (ell vivia a Timbre 3) . Un espai de creativitat en un barri on els qui vénen de fora, pregunten si els robaran el cotxe. Un espai cooperatiu sorgit com a reacció a la tristesa de la crisi argentina que apareixia als informatius. L'obra es va crear el 2005 i va donar la volta al món, aconseguint un bon nombre d'incondicionals, també a Barcelona.
En aquella ocasió la història se centrava en una família disfuncional que superava fets tràgics presentats, a estones, com una comèdia corrosiva.
Más información
A "El viento en un violín" Tolcachir ens mostra històries d'amor desesperat de personatges contradictoris. Dues dones joves que s'estimen, volen ser mares i arriben a extrems delirants per aconseguir-ho.
L'altra història d'amor equivocat és la d'una mare madura i manipuladora, que ofega emocionalment el seu fill, interpretada per una extraordinària Miriam Odorico .
L'actriu, que ja brillava a "La Omisión de la Familia Coleman", en aquesta ocasió aconsegueix mantenir atrapat el públic, que passa de la rialla a la punxada a l'estómac, només amb un matís en la seva interpretació.
A "El viento en un violín" hi ha l'al.licient de veure el propi autor i director Claudio Tolcachir interpretant un personatge ja crescudet, enganxat a les faldilles de la seva mare i que manté converses desaforades amb el seu psicoanalista. Un personatge descentrat, immadur i que genera les situacions més còmiques.
Tolcachir crea personatges que s'equivoquen, mostren debilitats, són mesquins, irascibles, però aconsegueixen generar tendresa i comprensió . El director reconeix que amb aquests personatges "trec les misèries que porto a dins, són coses que jo no faig però podria fer. Els entenc i els estimo, em fan pena per la seva vulnerabilitat que també és la meva".
Són personatges diferents que no encaixen i decideixen no intentar encaixar en el món convencional.
Tolcachir vol fugir de la classificació de comèdia o tragèdia i prefereix portar l'espectador a un territori poc transitat, on res no sigui previsible.
El director, busca recrear una situació de la manera més real possible, una situació que segons l'estat d'ànim de l'espectador provoca diferents reaccions "com si et trobes un fet al carrer que no està pensat perquè riguis però et pot generar una reacció contradictòria".
El director, continua amb la seva fórmula de perseguir l'autenticitat, amb la complicitat d'uns actors viscerals, que actuïn i s'escoltin com si fos la primera vegada, imprescindibles per aconseguir un teatre de proximitat que, això sí, es gaudeix millor en espais petits.
