Juli Soler i Josep Roca. Una entrevista inèdita

Girona

Màxim Castillo. No cal dir que hem dinat molt i molt bé.

Josep Roca. I hem begut bé...

Màxim Castillo. I hem begut sobretot molt bé, amb dos mestres en la matèria. Doncs bé, ara és el vostre temps, el temps del recreo, de l'hora del pati, que deia en Juli. Qui vol començar?

Juli Soler. No, no, ho deia de debò.Després d'un dinar com aquest, que hem fet aquí, al Numun, només puc dir-te, Josep, que la gent ha de venir aquí a disfrutar del restaurant i a disfrutar del paisatge, perquè Girona és un lloc preciós. Ten point.

Josep Roca. (Riu) Sí que és veritat que la ciutat està creixent endreçadament i que sobretot aquests dies Girona està molt maca. La veritat és que sí...

Juli Soler. Però és que m'ha caigut la bava, perquè, de veritat, teniu una cuina i feu uns menús supermoderns! El Moreno és un crack. Pels gustos, té un toc tradicional, amb productes que hem disfrutat. És una cosa espectacular, inexplicable, que la gent ha de venir a disfrutar i a viure!

Josep Roca. T'ho agreixo, home. Sí que és veritat que en Joan és un personatge fantàstic i molt important per a nosaltres. De fet és en qui confiem, juntament amb en Gonzalo Herrero, la idea de l'estil del restaurant.

Juli Soler. Ès una gran tàndem, eh!

Josep Roca. N'estem molt contents.

Juli Soler. O sigui, és el secret dels restaurants. No sé a qui li estic explicant, però! No sé què et dic a tu! Perquè, és clar, el Joan és el Joan, i, de tu, una de les coses que jo sempre celebro, disfruto i de la qual estic molt content és de la importància que se t'ha donat i del reconeixement que se t'ha fet a tot el món com a gran expert que ets de veritat!

Josep Roca. Si de cas al darrere teu! No comencem aquí a passar pilotes!

Juli Soler. No, no... És que és molt diferent! És molt diferent això teu, perquè és molt més científic, molt més seriós i molt més estricte. Tu, que fa molts anys que em coneixes, saps de sobres que quan em vas conèixer et vaig dir que era un aprenent i que ho continuo sent. O sigui, jo sóc un aprenent d'això del món del vi! Perquè és una cultura il·limitada, cosa que tu coneixes sobradament, amb tot el que en saps, mundialment parlant, fins i tot per al François Chartier, del Canadà, de qui parlàvem fa una estona. I és que com més en saps, més et falta per aprendre. I en aquest sentit jo és igual que estigui a Jerez, a la Borgonya o amb els meus amics de Bordeus, perquè continuaré sent un aprenent.

Josep Roca. Estaves parlant de les teves zones predilectes quan esmentaves Jerez, Borgonya i els teus amics de Bordeus?

Juli Soler. Sí... Home, jo tinc un gran respecte per totes les regions vinícoles del món, perquè, insisteixo, el vi és un art apassionant i molt seriós. I llavors li tinc molt respecte, i la gent m'adopta i sóc fillet de tots, i m'estimen, em cuiden i em mimen, però jo ho disfruto convençut que continuaré sent un aprenent.

Josep Roca. Però sé que tens una gran devoció per aquestes zones...

Juli Soler. Sí... Jo ara, per exemple, al gener, acabo de fer el coupage de Latour d'aquest any. I és molt divertit. Això és una cosa que, és clar, tu has aconseguit fer?

Josep Roca. No, jo hi vaig i veig la Sandrine, una relacions públiques fantàstica que m'atén i em dóna records per al senyor Juli Soler, però, és clar, ja no arribo a parlar amb Frédéric Engerer.

Juli Soler. Però com que ja t'has fet gran i ja et toca, ja t'ho arreglaré.

Josep Roca. Gràcies.

Juli Soler. I aquest any que ve vindràs amb mi a fer el coupage del Château Latour, que és una cosa per la qual la gent de tot el món donaria sang, per veure-ho i per fer-ho! Jo, des de fa uns quants anys, el que faig és anar-hi entre el desembre i el gener –-alguna vegada s'ha fet al gener però normalment es fa al desembre–, que vinifiquen el vi de Château Latour, tot per parcel·les. Tu saps que és un domini no gaire gran; doncs bé, està tot distribuït en vint-i-tantes parcel·les, i el vi es vinifica per separat. Llavors fem una cosa molt divertida: tres experts, el cap de bodega i el Frédéric Engerer, que és íntim amic meu, ens trobem. Som sis persones, de vegades set i aquest any faré que siguem vuit, perquè vull que vingui en Josep Roca amb mi...

Josep Roca. Gràcies...(Riu)

Juli Soler. No, no... Hi, hi, no... És una cosa que ningú ha fet!

Josep Roca. Tinc una targeta de la Sònia Fabró...

Juli Soler. És igual...

Josep Roca. ... que em va donar records per a tu de Chàteau Latour... No, però, és clar, és millor anar amb el Juli Soler al Château Latour!

Juli Soler. No, no... però és igual... és igual. Escolta'm. Jo el que vull és que tu ho provis, perquè és una cosa molt divertida i molt emocionant, perquè provem els vins vinificats per parcel·les i fem el coupage. I llavors amb la d'aquí, la d'allà, la que és més a la vora del riu, la de la carretera, la més antiga, la que és al costat del Château, fem el coupage i, una vegada fet el coupage, diem: "Sí, ens quedem aquí, ens quedem aquí...". Llavors fem sempre un dinaret, molt rústic, no com aquest d'avui, amb grans ampolles que el Frédéric ens porta, perquè té una bodega molt important d'ampolles antiquíssimes, amb ampolles de fa cent anys...

Josep Roca. Del 59, per exemple?

Juli Soler. I sempre acabem fent un concurs, que és un dinar on tens un paperet al costat i cada plat, els sis plats, ve amb dues copes on et serveixen els vins antics. I tu has d'endevinar el Château i l'anyada. Jo jugo amb una mica d'avantatge perquè sempre hi ha dues o tres ampolles del 49, que em dediquen, però és molt complicat i molt divertit. I vull que ho facis. Vull que vinguis i aquest any vindràs. I vull que sàpigues una cosa: jo, per respecte, quan s'acaba aquesta trobada que fem al coupage –que és una cosa molt important, perquè entre totes les parcel·les fabriquem el que serà el millésime del Château Latour–, en sortir per la porta, agafo l'Engerer i el cap de bodega i els dic: "Bé, ara vosaltres feu el que vulgueu, eh!". No sé si ho entens...

Josep Roca. Sí, sí.

Juli Soler. És clar, és que m'ho està discutint... Aquí posa més vermella, aquí posa més groga, aquí posa més verd, però en marxar surts tu i poses el que vols. Saps? En teoria, però, la fem nosaltres cada any. Aquest any vindràs, home!

Josep Roca. Tens una altra implicació important a la Borgonya, oi?

Juli Soler. Bé, a la Borgonya, sí...

Josep Roca. Jo he tingut la sort de veure't a tu absolutament enjogassat...

Juli Soler. Des de fa molts anys...

Josep Roca. ...Apostant en les subhastes dels Hospices de Beaune... Per què no ens expliques una miqueta qué és això dels Hospices de Beaune?

Juli Soler. És una cosa molt seriosa i molt maca perquè serveix, primer, per provar tots els vins de totes les parcel·les de la Borgonya en una festa que dura més d'una setmana. Però, després, sobretot ha estat una cosa molt entranyable i molt important perquè les donacions que es van fer als Hospices de Beaune han estat les que durant molts anys, concretament 147 o una cosa així, han mantingut l'hospital i els hospices per a tota la gent necessitada. Al final, tot això ha fet possible la construcció d'un nou hospital, però el més important de tot és que és on es prova el que ha passat d'aquell any, en surten totes les línies de com està aquell vi, i el diumenge, que és quan es fa la subhasta dels Hospices de Beaune, és quan es marca el preu de la Borgonya aquell any. Jo, des de fa anys, tinc la sort d'estar-hi enxufadet i tinc la meva chaise i el meu tiquet de acheteur 

Josep Roca. I també ets un dels responsables que pugin els preus o no?

Màxim Castillo. (Riu)

Josep Roca. Perquè jo et vaig veure com molt emocionat allà, dient: "Compra, compra!".

Juli Soler. Més que no pas responsable que pugin els preus, he estat responsable que a alguns vins se'ls donés la categoria que havien de tenir, com ara al Corton Vergennes, que no coneixia ningú.

Josep Roca. Ningú, absolutament.

Juli Soler. I és un vi que des que el compra el Juli fa sis anys, és clar...

Josep Roca. Ara tots coneixem.

Juli Soler. Sí, i tothom en vol, però és que només n'hi ha tres barriques!

Josep Roca. I dues com a mínim són a Roses, oi?

Juli Soler. Dues o tres, sí.

Josep Roca. També has parlat d'un altre vi, perquè has esmentat Jerez.

Juli Soler. Sí, home, per favor! Jo, una de les primeres coses que vaig fer, l'any 1981, a El Bulli, va ser agafar la carta de vins, que era molt divertida perquè era una carta d'aquestes que es feia abans, de cuir, cosida amb una corda, i amb tres pàgines de plàstic, i com totes les cartes de vi, inclosa la d'El Celler de Can Roca, que és de fa molts anys –era igual que una carta tingués una pàgina o sis o deu, era igual que fóssim en un restaurant de carretera o en un de tres estrelles–, hi trobàvem cava, xampanys, vins blancs... i, a vegades, a l'última pàgina, hi havia unes quantes ampolles de xerès. I el Juli el que va fer, a partir de l'any 1982, va ser posar el xerès allà on havia de ser: davant de tot, amb els grans, els Montilla i els finos i les mançanilles, com a aperitius. I aleshores, quan ve un senyor que no és de la comarca i ens visita, el primer que faig és dir-li: "Escolti, suposo que vol començar amb una mica de xerès, oi?".

Josep Roca. Bé, no, no... T'ho deia des d'aquest punt de vista perquè entenc que Jerez és una de les zones poc conegudes i per mi, doncs, també absolutament valorades...

Juli Soler. No... De fet és una zona coneguda i valorada a tot el món, però que volem reivindicar i volem continuar fent conèixer i volem que la gent disfruti, perquè, de veritat, no som prou viciosos. A mi tot aquest enverinament em ve –ho sento molt– dels anys seixanta, i és una herència. És clar, tu no havies nascut! A Terrassa, al Vallès, hi va haver un moment d'una riquesa, d'una opulència, deguda a tota la indústria tèxtil, que se sostenia gràcies a tota una gent que hi havia... com en diem dels que van d'un lloc a l'altre?...

Josep Roca. Que havia emigrat?

Juli Soler. Els emigrants. I n'hi havia molts d'andalusos, la majoria. O sigui, amb això, als anys seixanta hi havia una comunitat d'andalusos bestial, per exemple a Terrassa, deguda a totes les indústries tèxtils. Eren famílies senceres que havien vingut. I una de les coses que ens va aportar aquesta gent, entre moltes altres, molt bones, va ser que hi havia costums i manies que a ells no els podien treure. I és que, com a mínim dos o tres dies, per no dir-ne quins, o quatre a la setmana, necessitaven sortir a la tarda-vespre i anar-se'n al bar de tapeo. I són aquesta gent els que van introduir a Catalunya, de veritat, la cultura del xerès! I gràcies al Montilla Moriles! El veus aquell senyor com va fent que sí amb el cap... i tota aquesta audiència que tenim de quatre-centes persones que han vingut avui a dinar!

Josep Roca. (Riu)

Juli Soler. Ho dic de veritat. Tota aquesta gent va aportar la cultura que el week-end, el divendres i el dissabte, havien de sortir i havien d'anar a la taverna, al bar de la cantonada, i tirar-se quatre ampolles o sis o deu copes, per favor, de Montilla Moriles!

Josep Roca. Sí, sí... Jo tinc un amic que em diu: "M'ho dius o m'ho expliques, això?".

(Riuen)

Josep Roca. Que tu coneixes molt bé...

Juli Soler. Sí, sí, és clar.

Josep Roca. I t'ho dic amb referència, perquè nosaltres tenim un bar i un restaurant, i sobretot el bar, evidentment en aquells anys, era un lloc de rebuda de tot aquest tipus de gent, que sobretot venien d'Andalusia i que evidentment estaven molt abocats a aquesta idea del tapeo i de gaudir dels vins de Jerez.

Juli Soler. I jo estic content i feliç perquè a tots els qui coneixem els vins de Jerez –com tu saps molt bé i coneixes molt bé– ens cau la bava, i tu mateix et quedes parat, perquè són una meravella, una cosa única, i com que és única i és una passada per això els tenim aquest respecte, aquest carinyo i aquesta devoció. I els disfrutem! Perquè, a més, és una cosa enganxosa i viciosa. Escolta'm, si els voleu disfrutar a casa, és igual, és igual... Tant fa que estigueu obrint una ampolla de mançanilla o un gran amontillado o un petit Pedro Jiménez...

Josep Roca. Hi estic d'acord. Ahir me'n vaig anar a dormir amb un Palo Cortado i avui he començat el dia amb una Manzanilla Pasada. Per exemple...

Juli Soler. Oh, oh!

Josep Roca. Però vaja... Escolta'm una cosa: què fa un disk-jockey com tu muntant un restaurant gastronòmic? Què fa algú aficionat a la música, devot dels Rolling Stones, amb un restaurant gastronòmic?

Juli Soler. No facis hi, hi, hi... Escolta'm una cosa. Jo, a finals dels seixanta, em vaig dedicar a una cosa: obríem les portes del Cerebrum, del Zodiac o de totes les discoteques que vaig muntar i portar, amb una sola idea i amb una sola funció, que era que vingués la gent i que s'ho passés bé. Sempre ha sigut una cosa que no ha tingut res a veure amb el tema comercial. Era perquè la gent disfrutés. I jo ho vaig aconseguir. En Juli ho aconseguia. O sigui, potser sí que em llevava tard i arribava a les set i la discoteca ja estava plena, però és igual. La gent m'esperava, eh! La gent esperava que jo arribés. I els feia disfrutar. I, si la pista es buidava, llavors ja era problema meu saber què punxava. Però feia disfrutar la gent i els feia sentir feliços. O sigui, per damunt de tot. I aquest és l'únic paral·lelisme que té amb el Restaurant El Bulli. Vaig acceptar la feina perquè els propietaris havien muntat una cosa que no era per fer business, sinó per assimilar-se i arribar als nivells gastronòmics més alts que es pogués en l'àmbit europeu, però sobretot perquè la gent gaudís i s'ho passés molt bé. I per això ho vaig acceptar!

Josep Roca. Però la gent no sap que durant molts anys havies anat, no sé si dir, amb una sabata i una espardenya.

Juli Soler. Sí, ho sap tothom de fet.

Josep Roca. Sí? Tu creus que ho sap tothom?

Juli Soler. Tothom ho sap! Fins i tot el Michael Joseph, que és el fotògraf dels Stones del 1968, que va fer les fotografies al castell per al Beggars Banquet...

Josep Roca. Carai!

Juli Soler. Que va venir fa tres anys de genolls a portar-me la foto. Sí, però va ser el dia que jo em vaig desmaiar, que vaig arribar a casa i vaig dir: "Marta, és que no saps el que m'ha passat... M'ha escrit un fotògraf anglès, que té setanta anys i escaig, que va fer una fotografia l'any 1968 als Stones en un castell que estava en ruïnes per a un disc que es diu Beggars Banquet, que jo m'he posat deu mil vegades. I aquest senyor m'ha trucat perquè vol venir a El Bulli i jo li he dit que sí. I que em portaria una foto i tal... Mira, és aquest d'aquest disc". I agafo el disc –perquè només tinc sis mil vinils a casa meva, eh!–, i faig així i li dic: "Mira, Marta, és el que va fer aquesta foto". Obro i, mare meva, veig una cosa a dins la fotografia que no havia vist en quaranta anys! No l'havia vista! Tanco... Què passa? Escric a aquest senyor i li dic: "Vingui, però li ensenyaré una cosa que es desmaiarà!". Perquè ell és un anglès que, com tothom qui vol venir, els marcians i tota la gent de tot arreu que vol venir, jo els dic: "Tranquils" i no sé què. És molt divertit perquè és una fotografia boníssima, que estava feta en un castell en ruïnes, ple d'animals –de cabres, de gossos, d'óssos– i està ple d'ampolles –hi ha ampolles de Beaujolais–, hi ha guitarres, hi ha menjar... El Charlie Watts està assegut en una butaca molt maca, el Mick Jagger està dret sobre una taula mirant així, i davant del disc hi ha el Keith Richards assegut a l'inrevés, amb la cadira així, estirat, amb la guitarra i l'ampolla de vi... I què té aquí, Josep, què té aquí?

Josep Roca. Un bulli!

Juli Soler. Sí, però tu perquè ja ho sabies...

Josep Roca. Jo ja ho sé! És clar. Jugo amb avantatge...

Juli Soler. Això va ser una premonició, una d'aquestes notetes que li tiren al Juli des de dalt, l'any 1968. Van dir: "Va, posem un bulli aquí!".

Màxim Castillo. Jo crec que ara seria el torn d'en Juli, no?, que preguntés una mica al nostre amfitrió.

Juli Soler. Ah, però no era l'estona del recreo?

(Riuen)

Màxim Castillo. Va, fes de profe!

Juli Soler. Jo una de les coses que no he entès mai, per a les quals no tinc capacitat, és, per dir-ho d'alguna manera, la seriositat. Aquesta manera tan estricta que has tingut tu d'aprendre, d'estudiar i de ser tan tècnic i tan racional, i tan fort, és una cosa que se m'ha escapat sempre. O sigui el teu nivell...

Josep Roca. (Riu)

Juli Soler. No, no, de debò... Hi, hi, no...

(Riuen)

Juli Soler. Perquè, si tu fossis un periodista o un enòleg o un tècnic o tinguessis seixanta anys, s'explicaria! Però ets un nen jovenet d'un restaurant de Girona... Perquè, de capacitat, hi ha molta gent que en té! Una altra cosa és que després facin gols! Però és que el Josep és increïble! De veritat, no hi ha dues persones al món com ell! Amb la capacitat, però sobretot amb aquesta seva forma rígida i estricta de coneixement del món del vi! Llavors, el que et voldria preguntar a tu és no la fórmula, perquè a mi no em canviaràs...

Josep Roca. No, segur que no.

Juli Soler. Però deus haver patit, deus tenir alguna cosa a dintre, no?

Josep Roca. (Riu)

Juli Soler. No m'explico? No m'enteneu?

Josep Roca. T'entenc perfectament!

Juli Soler. És que és el nen, de veritat... A mi m'agrada el joc; no m'agrada l'esport. O sigui, m'agrada el joc; no m'agrada l'esport... No m'enteneu! M'entendràs molt ràpidament. Tu tens una nena que fa natació i sempre arriba tercera. I què li dius?: "Cony, no sé què, tal, tal...". El Josep, pels coneixements que té del món del vi, té la capacitat, però és que a més a més ha de tenir una rigidesa, ha d'haver estat molt rígid amb ell mateix, o sigui, ho deu haver passat molt malament interiorment, per l'estricte que ha sigut amb el coneixement i tot el que ha après del vi i el que en sap. I el que pot arribar a ensenyar!

Josep Roca. No, no, no... No ho vegis així, Juli. El que sí hi ha és una part de la manera d'actuar de la meva feina, o d'implicar-me en la meva feina, que està molt lligada al que he mamat de petit. I segurament el fet d'haver viscut una infantesa en la qual els meus pares no van tenir cap dia de festa mai durant els primers dotze anys de la meva vida, suposo que això condiciona una relació amb l'esforç, el sacrifici.

Juli Soler. Sé exactament el que és no haver fet festa en dotze anys. Ho entenc perfectament, però, insisteixo, no és una cosa de la família, és un secret que vull que confessis aquí!

Josep Roca. No, no, no... (Riu) L'únic que et puc dir és que m'ho passo molt bé en la meva feina, hi disfruto molt, estic absolutament convençut que som aprenents, com abans tu mateix comentaves: tu ets un aprenent i jo sóc un aprenent que va al darrere teu. I estic també convençut que no hi ha ningú que tingui la veritat absoluta en res! I en el vi, un món en el qual intervenen tanta gent, tants factors, tants elements canviants, no hi ha ningú que pugui dir, amb una certa rotunditat, un sí, jo sé de què va el tema. I segurament aquesta inquietud, aquesta seguretat que no hi ha res absolutament cert i que tot és incert i subjectiu, fa, doncs, que hi aboqui tot el temps que puc, i també és veritat que aquesta suma de feina però també d'afició fa que estigui absolutament vinculat al món del vi i al món del restaurant. Però vaja, no gaire més que tu. Jo crec que la diferència entre tu i jo són els Rolling Stones i el volum de la ràdio que tens al cotxe, no?

Juli Soler. Això sí, gràcies. De veritat, ho expliques molt bé però, insisteixo, no estem parlant d'afició ni de devoció ni de temps –que li dónes tot el temps. Pel que fa a la perfecció, els coneixements, els detalls i el fet que siguis una enciclopèdia vivent, estic segur que et deus haver maltractat a tu mateix durant molt temps... De veritat, hi ha alguna cosa aquí! O sigui, la gent estem acostumats, tots, en totes les feines, a fer uns deures, a aprendre alguna cosa, però estic segur que tu, quan acabes, dius: "No", i segueixes. I és aquesta fórmula la que és magistral.

Josep Roca. Bé, en tot cas jo et diria que per mi no és un turment; sí que pot ser un turment per a la gent que m'estima i que m'envolta. I segurament la meva dona te'n faria un sac del perquè... però entenc que està molt lligat al fet de passar-m'ho bé en una feina que realment m'omple d'una manera absoluta. I bé, a partir d'aquí, també és veritat que sóc a l'escenari ideal, un escenari –el projecte d'El Celler de Can Roca– en el qual vam començar ja fa vint-i-dos anys. De mica en mica n'hem anat aprenent, jugant, passant-nos-ho bé i a més a més hem tingut la sort que ens venia gent a casa que feia que poguéssim seguir aquesta baula.

Juli Soler. Bé, ets una persona estimada, per descomptat, a Girona, a Catalunya, a Espanya i al món, perquè El Celler de Can Roca, actualment, gràcies a Déu, com comentàvem tu i jo abans a micro tancat, és conegut a tot el món, però sobretot sou reconeguts –tu estàs superreconegut–, tot i que el més important, i jo hi vull fer èmfasi en aquest recreo que tenim, en aquest programa que tenim aquí, casolà, que gràcies a la teva aportació, a la teva dedicació i al que has ofert a la gent, que a molt els ho has ensenyat, i que ho has ofert amb carinyo, has fet feliç molta gent obrint ampolles de vi i has acostumat molta gent a saber que el més divertit és trobar-se a taula, a casa, al restaurant, a casa d'uns amics, obrir unes ampolles i compartir-les, perquè és una autèntica comunió. I a tu, de veritat, la gent et recorda i t'estima per això. Perquè has practicat i has viciat la gent a saber disfrutar, amb l'ampolla de vi al costat.

Josep Roca. Home, has dit una paraula que a casa meva –no al restaurant– tinc, en una pissarreta, a la cuina, amb els nens, i que és compartir. I aquesta és escrita. I n'anem esborrant d'altres però aquesta mai. I per mi compartir és vital, per la meva feina i per la meva manera de viure. I entenc que és primordial en el concepte del que representa un restaurant i el que representen els valors de les coses positives de la vida. I en aquest cas, per mi, aquesta idea de compartir en el vi representa el fet d'explicar contes, d'ensenyar personatges, d'ensenyar vins i zones, i també aquesta altra idea sobretot del valor del vi, que el vi està molt lligat a un plantejament absolutament marcat sobre la cultura, la tradició, aquesta part dels hàbits costumistes...

Juli Soler. De tu sempre m'ha agradat molt que has sigut molt objectiu i que no t'has deixat guiar per colors ni per banderes, i que has apreciat i respectat i has sabut trobar els valors en tots els vins i en totes les arts de diferents països del món. O sigui, no t'has guiat perquè aquests d'aquí sí i aquells d'allà no i a aquells els tinc ràbia, sinó que has entès, has valorat i has diferenciat tots els vins de tot el món. Llavors, doncs, ets un mestre.

Josep Roca. Per mi el vi és natura. Quan tasto un vi, tasto natura, tasto paisatge, tasto hemisferis, latituds...

Juli Soler. Ah sí?

Josep Roca. ...exposicions, varietats i maneres d'interpretarles varietats. I jo sempre dic que tasto natura i no política –la política la fa altra gent– i el que vull és gaudir del que és bo, d'on sigui. I en aquest cas també tenim la sort que aquí a prop tenim coses fantàstiques.

Juli Soler. És un autèntic museu la teva bodega. Fa molts anys que em moro d'enveja: per la teva dedicació, que jo no he pogut tenir per causes que no vénen al cas...

Josep Roca. Carai! (Riu) Per no dedicar-t'hi, està prou bé, eh! Tens un restaurant al qual la gent vol anar i no hi ha taula...

Juli Soler. A més a més,el cuiner no és el meu germà; el pastisser, tampoc. A sobre, no es tracta d'un concurs per nombre de referències a la carta ni per nombre d'ampolles al magatzem, però és que si veiéssiu la bodega que acaba de fer El Celler de Can Roca, amb tota la direcció del Josep –Pitu per als familiars i per als amics, per a tothom–, Roca, és una delícia! O sigui, és que és una delícia! Ara, jo, a tota la gent que conec de tot el món, els explico: "Bé, sí, heu de passar per Cadaqués; per descomptat, aneu al Museu Dalí, a Figueres, però heu vist la bodega d'El Celler de Can Roca?". Perquè realment és una cosa magistral, a part que és una lliçó, però una lliçó magistral, una delícia de visitar!

Josep Roca. Gràcies! (Riu)

Juli Soler. No, gràcies, no! S'ha de catalogar i posar!

Josep Roca. No, en tot cas el que té d'especial és aquesta idea de fer entendre a la gent que el vi no és només una beguda alcohòlica, sinó que està ple de valors; que no cal estudiar per gaudir del vi, i que es pot gaudir del vi des d'un vessant absolutament personalitzat, en el qual cadascú pot treure les seves línies més interessants, des del punt de vista d'aproximació al vi, des de la música, des del tacte, des de la sensibilitat, des dels hàbits culturals, des de molts punts de vista, de manera que, un cop visitat el celler, es pugui entendre això que estic dient ara.

Màxim Castillo. Últim minut!

Juli Soler. A mi el que m'agrada és que, per una banda, ets com tota la teva família, perquè els estimo tots, el Jordi i el Joan, ets d'aquesta manera tan educada; però, per una altra, sou tan descarats i atrevits, o sigui, ho heu donat tot, heu rebentat, heu fet un restaurant que ningú s'havia atrevit a fer, i el vau fer vosaltres a El Celler de Can Roca, i , per exemple, actualment, tu, amb una bodega que és l'única bodega mundialment parlant que, quan tens la sort de poder fer la visita guiada amb en Josep Pitu Roca, veus que té unes seccions en cadascuna de les quals hi ha un altar dedicat a un dels vins que ell estima.

Josep Roca. En tot cas per buscar aquesta relació de singularitat, hem tingut una punta de llança molt clara i una estela on emmirallar-nos.

Juli Soler. No, no... si estic molt content.

Josep Roca. Tenim molt clar quin és el referent.

Juli Soler. N'estic molt content, n'estic molt content, perquè tens el xerès, el xampany, el bordeus, el borgonya... Però té altars! Altars on pots experimentar totes les sensacions, tant olfactives com sensitives, acompanyades amb música. Ho heu de veure, per favor! La gent hi ha d'anar! Has de fer visites guiades! Josep, sisplau!

Josep Roca. (Riu)

Màxim Castillo. Aquests quatre-cents que som aquí hi anirem, home, a fer una visita guiada! Per cert, acabem, però, escolta'm, Juli, us veieu jubilats algun dia d'El Bulli?

Josep Roca. No em miris a mi, Juli. A mi no, eh!

Juli Soler. Em parles d'El Bulli o em parles del Juli?

Màxim Castillo. D'El Bulli.

Juli Soler. Bé, El Bulli, jo sempre explico que el dia que la gent hi vingui i no disfruti, jo el tancaré. El Juli és una altra cosa.

Màxim Castillo. Així queda.

Juli Soler. Sí, sí, estic a punt. Tècnicament estic a punt.

Màxim Castillo. Quan dius tècnicament, et refereixes a l'edat. Toca.

Juli Soler. Sí.

Màxim Castillo. Doncs ho deixem aquí. Una entrevista a dos, amb el Juli Soler i en Josep Pitu Roca. Moltíssimes gràcies a tots dos.

Juli Soler. Quants anys tens, Pitu?

Josep Roca. Quaranta-dos.

Juli Soler. Quin any vas néixer?

Josep Roca. El 66.

Juli Soler. És molt divertit! Si haguessis nascut l'any 42, tindries 66 anys! Però com que vas néixer el 66 en tens 42! I no ho sabies!

Josep Roca. (Riu)

Màxim Castillo. Una nova entrevista a dos amb el patrocini de la Fundació Progrup.