Pauline: la nena alemanya que retrata el drama dels refugiats
Amb només catorze anys, la petita Pauline Dörrich ha posat en marxa un bloc on recull les històries i els somnis dels refugiats que malviuen en un dels poliesportius de la seva ciutat, Stuttgart. "Un d'aquests nens podria ser jo".
undefined
El gimnàs de l'escola Grundschule Alfred-Wais-Halle de Birkach, una barriada de Stuttgart, s'ha convertit en un improvisat centre d'acollida de refugiats, majoritàriament afgans i sirians. Hi viuen unes cent persones: homes sols i famílies senceres enxubades en lliteres, amb una mínima estanteria per deixar les seves poques coses i un parell de lavabos portàtils a l'aire lliure.
Allà la petita Pauline és una més. Allà s'ha convertit en la cronista innocent d'un drama que fins fa mig any desconeixia. Equipada amb mòbil que fa servir de gravadora, una càmera de fotos i una carpeta lila, porta sis mesos entrevistant a tots aquells que volen explicar-li la seva història, majoritàriament els més petits. Els hi pregunta d'on venen, com han arribat fins Alemanya, quines són les seves aficions i els seus somnis. I després, amb la meticulositat d'un bon periodista malgrat els seus catorze anys, ho explica al seu bloc "Refugee Kids of Stuttgart". Allà recull totes les històries, amb fotografies i un mapa interactiu de la zona d'origen de cada nen.
A l'escola els hi van encarregar un treball que havia de durar tot l'any. Cada alumne podia triar el tema i la Pauline va triar aquest. I el que va començar com una idea impulsiva després de veure al diari la foto d'una família refugiada, ara és un objectiu: "Amb el meu projecte vull cridar l'atenció. De moment els meus companys de voleibol han començat a venir per jugar amb els nens refugiats, que així poden canviar la seva rutina. Crec que és bo perquè així es mouen i pensen en altes coses", diu.
La Pauline somriu tota l'estona. Somriu amb la timidesa justa per veure que porta ferros a les dents i que encara és una nena. Però parla amb una convicció i una vehemència poc pròpia de l'edat. Amb la maduresa d'haver compartit el sofriment d'un altre. De molts altres. De masses. "Un se n'adona de que son nens com jo però que han viscut moltes més coses que jo. Coses que segurament no puc ni imaginar. Les seves cases han sigut bombardejades. Part de la seva família ha mort, i això m'entristeix molt. Un d'aquests nens podria ser jo", afirma impactada.
Amb catorze anys la política li queda lluny. Ella pensa en jugar, en fer-se gran i potser un dia en arribar a ser periodista. Però mentrestant s'implica: "Un s'entristeix quan entra en contacte amb la gent i la coneix. Per això després fa molta pena que els governants diguin que han de marxar perquè no mereixen quedar-se", i afegeix: "En realitat només volen tenir la nostra sort i viure en pau".
"Jugant tots som iguals", repeteix. I per això no entén de pors ni de racismes. "Els nens refugiats s’alegren, per sobre de tot, de tenir amics. Aquí no coneixen a ningú. Ells volen entrar en contacte amb la gent i tenen bon cor", diu amb contundència per si nens i nenes de casa nostra la volen escoltar. "Hi ha moltes possibilitats i moltes coses que es poden fer pels nens refugiats. Es senzillament genial. Jo m'ho passo molt bé. Són els meus amics".
A Birkach, aquest petita barriada perifèrica i benestant, gairebé no hi ha moviment. Enmig de boscos i camps llaurats, gairebé s'hi amaguen quatre carrers, un parell de restaurants, un supermercat i una residència d'avis. I aquesta escola reconvertida en casa de cent refugiats que la Pauline, de catorze anys, retrata amb la més gran de les dignitats.
