El centre de refugiats que no té Catalunya
El gimnàs d’una escola de Stuttgart acull 100 exiliats del milió que ha rebut Alemanya
:quality(70)/cloudfront-eu-central-1.images.arcpublishing.com/prisaradio/Y4HCWPLT7RP3DJMFORHWRWUBUI.jpg)
El Balcó s'ha desplaçat a Stuttgart per conèixer com funciona un centre d'acollida de refugiats
10:50
Compartir
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
<iframe src="https://cadenaser.com/embed/audio/460/000WB1008320160411194613/" width="100%" height="360" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>
Stuttgart
El barri de Birkach, més que barri, sembla poble. Una urbanització benestant als afores de qualsevol ciutat alemanya. No fa ni un mes que la dreta populista va irrompre al podi polític d’aquesta mateixa regió, fent forat en un electorat crispat per l’arribada de refugiats. És la creu d’una crisi amb milers de cares.
“Ja he fet vuit amics. De moment no tinc nòvia, però quan parli un alemany perfecte, em casaré aquí”, assegura convençut el Hassan. Té 17 anys, només fa 5 mesos que és a Stuttgart, però ja té clar que no vol tornar al seu país. Va fugir de Síria acompanyat dels seus germans i l’espatlla malferida per la guerra. Mentre ens ensenya la cicatriu, prova de respondre’ns a les portes del centre de refugiats on viuen.
El fins ara pavelló esportiu de l’escola municipal s’ha transformat en una teranyina de petites cel·les separades per cortines. Tres lliteres en forma de U, un petit armari i una cadira per habitació són tot el patrimoni de la nova i efímera llar d’un centenar de sirians, eritreus, afganesos i iraquians que han hagut de deixar el seu país.
L’ambient és contingut però familiar. Vint-i-cinc mares amb els seus fills han canviat el to d’un centre que, al setembre -quan van arribar els primers- corria el risc de convertir-se en polvorí. L’emergència va obligar a barrejar de manera insostenible ètnies, nacionalitats, cultures i religions, sumant tensions internes a un entorn que ja els va rebre amb por.
El Hassan s’ha entestat a aprendre la llengua pel seu compte, però és l’excepció. “La majoria es limiten a esmorzar, dinar i sopar. N’hi ha que no han passat de la cantonada”, ens explica la Madelaine Linde, un dels dotze voluntaris que hi treballen. De l’habitació a l’entrada, de l’entrada al menjador, del menjador al lavabo (prefabricat) i de nou cap a dins. Han aconseguit parar el cop, però reconeix que no donen a l’abast per garantir un futur digne a tota aquesta gent.
Només Alemanya ja acull més d’un milió de persones (més de la meitat de tots els que ha rebut la resta de la Unió Europea junta) i la Madelaine insisteix en veure-ho com una oportunitat: “Un milió no és res. Som més de 80 milions de ciutadans, la majoria són vells, no hi ha prou nens, així que aquesta és una bona notícia per al país. Molts ho saben, però molts no ho volen saber”. A Espanya, només n’han arribat 18.
