Anàlisi de la setmana

Barcelona

Pacte a l'Ajuntament

Pacte de l’alcaldessa Colau amb el PSC per governar a Barcelona i cartes de desamor amb Alfred Bosch. Tots volen tripartit –la crua realitat numèrica de les regidories hi obliga- però no el mateix. Colau hi vol al PSC i Alfred Bosch a la CUP. Collboni creu que apuntalant el govern de Colau guanya espai i presència, i en un PSC en temps de sequera, la doctrina que diu si t’ofereixen una cadira corre a seure-hi, s’aplica de manera automàtica. Bosch, per la seva part, vol ser alcalde, i li fa por reforçar a Colau. La seva estratègia és de tensió. En tot cas la nova majoria minoritària seguirà necessitant socis per donar un pas endavant, que és el que toca ara: algun projecte valent que doni perfil a aquesta etapa. Per molt que estem en un món global, molts dels problemes d’avui són de contacte, de relació, de barri, de carrer, i per això reivindicar el poder municipal és decisiu. Un dels errors d’aquests anys ha estat no reforçar-lo. La proporció dels pressupostos destinada als ajuntaments pràcticament no ha crescut en trenta anys.

Visita de Pedro Sánchez

Pedro Sánchez diu a Barcelona que després de les eleccions vol fer pactes a dreta i esquerra. Quan molts votants socialistes dubten de votar-los perquè no tenen clar si el seu vot anirà a parar a un govern de dretes o a un govern d’esquerres, Sánchez per comptes de donar pistes alimenta l’ambigüitat. I a sobre tria com fitxatge estrella un veterà català jacobí, Josep Borrell.

Estabilitat al govern català

La política te unes lògiques de poder específiques que fa que s’acompleixin inexorablement vaticinis que semblen tòpics. Vàrem dir a principis d’aquesta legislatura que la seva duració no dependria ni del full de ruta ni de la CUP, sinó de la relació entre Convergència i Esquerra. Ja hi som: Esquerra esta perdent la paciència fent de crossa de Convergència i comença donar senyals que s’acosta l’hora de posar a cadascú en el lloc que li correspongui per la seva força real. Dit de manera menys florida: la discrepància sobre una pujada de l’IRPF és un petit episodi que apunta a la lluita per l’hegemonia en l’espai sobiranista. I així es llegiran els resultats del 26-J.

Un altre exemple: vàrem dir que si Mas no elaborava el dol ràpid i s’allunyava de la política la tensió amb Puigdemont estava garantida. Ja hi som. Ja hi ha a Convergència qui rondina sobre la irrefrenable tendència dels ex a fer notar la seva ombra sobre els seus successors.

Unió no es presentarà a les generals

En canvi, l’imprevist ha estat el destí d’Unió. Recordo haver sentit dir a un militant independentista el 2012 que l’any 2020 de tots els partits actuals només en quedaria un: Unió, Potser era un judici emparat en el temor de Déu i en la capacitat maquiavèl·lica de l’Església. Però Unió per primera vegada no estarà present a unes eleccions. La providència es deu haver pres vacances.