El Inquilino 118 I Ara és el millor temps, estimat amic, d'anar pel món
Córdoba
Teresa Muñiz y Nela Domínguez leen un fragmento de «Cartes de lluny» de Josep Pla (El Nord, Destino, 1967). Una invitación al viaje en primavera. A pie.
El inquilino, sección de Córdoba Hoy por Hoy a cargo de Juan Bolaños. Sintonía original de Lämpara. Emitido el 10 de abril de 2018
«Ara és el millor temps, estimat amic, d'anar pel món. Els enciams tenen un fil llunyà de frescor de neu; la carn a la brasa és sanguinolenta i blava; la dent, aguda, i el paladar, esmolat i abundant. El cel, alt i gloriós, fuig tothora, l'aire és suau. El sol és tebi i el vent petit porta una ramiola de fonoll, de romaní i d'esparreguera. En els recs hi ha una cueta d'aigua, surten els créixens de les vores, s'afinen els espàrrecs. En els horts, les faveres treuen l'ull i l'orella de llebre esverada. Els ametllers són de color de rosa. Les pomeres tenen un borrissol de carmí, tornassolat. Els detalls de les herbes es dibuixen amb una tendresa perfilada i dóna gust d'abandonar-se, amb la virolla del bastó, al somni de resseguir la cal·ligrafia de les plantes. El mar, llunyà, verd i blau, poblat de formes vagues, va passant. Tot és infinitament més consolador que assistir a les representacions d'aquest món, a la vana demència ornitològica, gòtica i geperuda, del material humà.»
Ahora es el mejor tiempo, querido amigo, de andar por el mundo. Las lechugas tienen un hilo lejano de frescura de nieve; la carne a la brasa es sanguinolenta y azul; el bocado, agudo, y el paladar, afilado y abundante. El cielo, alto y glorioso, huye en todo momento, el aire es suave. El sol es tibio y el viento lleva una ramilla de hinojo, de romero y de esparraguera. En los riegos hay una cola de agua, salen los berros de los bordes, se afinan los espárragos. En los huertos, las habas sacan el ojo y la oreja de liebre asustada. Los almendros son de color de rosa. Los manzanos tienen un vello de carmín, tornasolado. Los detalles de las hierbas se dibujan con una ternura perfilada y da gusto abandonarse, con la contera del bastón, al sueño de seguir la caligrafía de las plantas. El mar, lejano, verde y azul, poblado de formas vagas, va pasando. Todo es infinitamente más consolador que asistir a las representaciones de este mundo, en la vana demencia ornitológica, gótica y jorobada, del material humano.
