"No estem mortes, estem preses"

Figueres

Com estàs, Dolors?. “Malament. Et podria dir que estic bé però és mentida. No estic bé, estaria bé si fos a casa, però estic a la presó”. L’exconsellera Dolors Bassa els ho ha explicat així a les internes. Ara ja no hi ha ningú allà dins que contesti que està bé quan li pregunten. “Com tampoc puc dir, com diu en Jordi Cuixart, que puc ser feliç a la presó. Però he d’estar sencera”.

Les visites diàries fan la vida més fàcil. Gairebé sempre són a través d’un vidre. Les millors són el cap de setmana -tres caps de setmana al mes- quan hi va la família. Tenen un parell d’hores i sense vidre entremig. Aquestes són sobretot per la seva mare i per la seva neta, la Senda, que té 4 anys i que la Dolors no vol veure mai a través d’un vidre. Amb la Senda també s’escriu cartes “Li faig fitxes, com si fossin deures, i ella les fa i me les torna o les penja a la seva habitació”.

La relació amb els seus fills, amb la seva germana, amb la seva parella, amb la seva mare ha canviat en tots aquests mesos. “Ens diem coses que mai ens havíem dit. Aquesta situació a ells també els ha canviat molt. S’han empoderat”. Però “la relació amb la família és un engany mutu. Jo em faig la forta, faig veure que estic bé, i ells igual. I tots sabem que això és mentida, però també sabem que ens ajuda”.

Ampliar

Ser conscient del temps, autogestionar-lo i tenir objectius clars cada dia quan es desperta és imprescindible. “M’ho va dir un pres basc en una carta que vaig rebre al principi, que és una de les que més em va impressionar”. Els dilluns toca ioga, els dimarts running –“tinc un monitor que m’ha ensenyat a córrer, quan surti d’aquí faré maratons”. Riu.

Els dimecres fa ràdio. Fa ràdio!!!. Participa amb més companys de la presó en un programa que es diu “Palabras al viento. El magazín sin fronteras” i hi fa la secció d’actualitat “Que no te enteras!”. Fins ara n’ha fet dues. A la primera la presentaven així: “si no tenéis periódico a mano tampoco os preocupéis, tenemos un nuevo fichaje que se encargará de ponernos al día... ¡es una bestia de la actualidad!”.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Aquestes activitats, com la dels dissabtes, que dona classe perquè els presos es puguin treure la teòrica del carnet de conduir, són l’únic contacte que les dones del Puig de les Basses -que són 40- tenen amb els homes -que són 750- . “La presó no està gens pensada per a les dones, però tampoc ho està per facilitar la reinserció dels reclusos. Aquí tens molt poca capacitat de decisió. Et limites a complir el que s’ha de fer. Això no ajuda. Tampoc està pensada per atendre gent amb problemes de salut mental, que n’hi ha molta, sobretot derivada del consum de drogues”. Hi ha “reglaments estúpids” com el que diu que en cas que algú estigui autoritzat a tenir un ordinador, ha de ser amb torre i pantalla. “Segurament perquè quan es va fer aquest reglament, els portàtils no existien, i ningú s’ha preocupat d’adaptar les normes”. La Dolors en té d’ordinador, però “és com una màquina d’escriure”. El jutge Llarena li va autoritzar tenir-ne un a la cel·la. Ni internet, ni res. Només perquè l’advocat li pugui fer arribar informació amb un pendrive.

Té contacte per carta amb altres polítics presos i amb els exiliats. “Té sentit que hi hagi presos polítics i que n’hi hagi a l’exili. La seva feina fora d’aquí no seria el mateix si nosaltres no fóssim aquí dins”. Estar en presons separades ho fa tot molt difícil però ara han trobat la manera de “parlar-se” a través una persona que fa de missatger i que va de presó en presó passant encàrrecs.

Cada divendres surt del Puig de les Basses una caixa plena de cartes cap a Torroella de Montgrí, cap a casa de la Dolors Bassa. És impossible guardar-les totes a la presó. N’ha rebut més de 27.000 i cada dia en continuen arribant entre 70 i 100. El funcionari que les reparteix diu que n'ha distribuït més en dos mesos que en tots els anys que porta treballant a la presó. “Són el termòmetre de la societat, ens demostren que no estem oblidats que és una cosa que al principi em feia pànic, la invisibilització dels presos i sobretot de les preses”, explica. La va impressionar la de Tamara Carrasco, la fundadora del CDR de Viladecans, detinguda per la Guàrdia Civil, acusada de terrorisme, perquè “explicava el que sentia i és el mateix que sento jo”.

Ampliar

Llegir cartes ocupa bona part del temps de la Dolors al Puig de les Basses. No les pot contestar totes però n’ha escrit moltes i sempre acaben igual: “una abraçada groga i lila”, per la llibertat dels presos i per les dones.

Hi ha temps per escriure un diari. Sempre ho ha fet, això d’escriure un diari i ara se n’adona que des de fa uns mesos hi parla molt de política. “Sense perspectiva, sense poder debatre idees, sense prou informació, perquè aquí les converses són molt limitades. Aquí convisc amb dones amb un món molt diferent del meu”, diu.

I sobretot, hi ha molt de temps per pensar. “Evoques moments passats. No pots pensar en el llarg termini a la presó. La presó et pot debilitar o et pot enfortir molt. I jo me n’adono que sóc capaç d’aguantar-ho tot, tot i que no ho creia la segona vegada que vaig entrar. La presó enforteix les relacions passades perquè no hi ha present ni futur”.

Les altres preses li retreuen que sempre llegeix. De fet sempre porta un llibre a la bossa, mai se sap si li quedaran estones lliures fins l’hora de tornar a la cel·la. Ara llegeix Mirall trencat d’en Quim Nadal. Ahir li va portar una visita, de part d’en Quim i dedicat. “Llegeixo llibres de tot tipus, però sobretot assaig. També alguna novel·la, a la presó he descobert l’escriptor cubà Leonardo Padura”. També ha llegit l’autobiografia de Nelson Mandela. Li ha agradat però ella no aspira a ser Mandela: “Quan surti, no vull tornar a entrar. No ens calen màrtirs”.

Ha llegit uns 200 llibres fins ara. “Del procés he llegit gairebé tot el que s’ha publicat: el d’en Coscubiela, el d’en Santi Vila, el d’en Sergi Sol, el d’en Forn... Jo no em veig amb cor d’escriure un llibre sobre tot el que ha passat. Em falta perspectiva i ara mateix també em falta debat”. Troba faltar les converses que tenia amb altres preses del mòdul de respecte d’Alcalà Meco. Aquí comparteix espai amb una quarantena de dones -hi ha 750 homes al Puig de les Basses - i estan totes barrejades. Hi ha condemnades per delictes d’assassiat, altres per tràfic de drogues... i és difícil trobar una dona que aguanti una conversa de mitja hora. “Però m’aprecien molt. El dia que es van conèixer les qualificacions de la fiscalia i l’advocacia de l’estat em van venir a abraçar i a dir-me que estigués tranquil·la”.

Sembla que no pugui ser, però també hi ha temps per riure. “A la presó ric molt també... amb tonteries com el Pimenton i el Chistorra, que són els noms amb què les companyes han batejat Puigdemont i Torra”. També hi ha molt en comú amb les seves companyes de mòdul. Quan la Dolors va arribar al Puig de les Basses, els homes de la presó tenien dret a tres hores de piscina, les dones només una. Va animar a totes les dones a fer una instància per reclamar més temps de piscina per elles “total, la feien servir 15 o 20 homes i 15 o 20 dones”. Van denunciar “discriminació” i ho van aconseguir. Com també ha aconseguit que a l’economat de la presó hi venguin crema hidratant per la cara. “aquí hi ha dones que feia 8 anys que no es posaven crema a la cara”. Ara la batalla és aconseguir una perruqueria “perquè no m’hagi de tallar els cabells una companya que m’ho ha tallat tot recte i m’ha deixat aquest look. Semblo de la CUP”, l’ensenya i riu.

Riu perquè el pentinat és el de menys quan vius a la presó, tot i que la Dolors té clar que no cal abandonar-se. Porta un llaç groc penjat al coll, fet de massa de pa pintada. El va fer una dona que els ven fora de la presó. Dolors Bassa va vestida com aniria pel carrer, s’ha maquillat una mica i porta les ungles ben arreglades. “Al cap de dos dies de ser aquí, una presa em va dir: Dolors, no estamos muertas, estamos presas”.

Els interns del Puig de les Basses poden fer cada setmana 7 trucades -una al dia- de 8 minuts cada una, però les hores estan fixades . “Una altra cosa que no s’entèn”, diu la Dolors, que ha perdut tot el contacte amb les xarxes socials i ara ja ni les troba a faltar. “També és cert que de vegades, les visites em parlen de coses que no sé de què van perquè només existeixen a les xarxes”. I també ha trobat a faltar alguna visita... “hi ha gent que creia que vindria, que no són amics però hem compartit molt, i no han vingut”. Sap que cada divendres -abans era els dimarts- centenars de persones s’ajunten fora del Puig de les Basses amb les seves taules de càmping i les neveres portàtils i munten un sopar. No els sent des de la seva cel·la. “Només els dies de tramuntana el vent em fa arribar les seves veus”. La cel·la de l’exconsellera de Treball, Afers Socials i Famílies mira a l’Albera i a Vilanova de la Muga. Els diumenges a la tarda sent els pagesos que fan la seva ruta reivindicativa amb els tractors i posen música catalana. “Mira Dolors, aquí estan los tuyos”, li diuen les companyes de mòdul.

No veu futur més enllà del judici perquè no sap què pot passar. “No et pots preparar per un futur que no saps com serà”. Quan pensa en el judici sent por per com seran aquells dies. Recorda les “masmorres, perquè ho són, on et tanquen mentre no declares. Ni cordons a les sabates et deixen, ni les ulleres”. Se li fa especialment dur pensar que ho ha de tornar a viure i que aquesta vegada no serà per anar a declarar un sol dia, sinó que el judici s’allargarà. “Espero que la gent no es quedi a casa, que es faci visible el que està passant” diu.

Pensa en sortir perquè espera l’absolució. “Jo no vull un indult. Seria reconèixer que hi ha hagut un delicte i jo no he comès cap delicte. M’acusen d’haver firmat uns serveis mínims pel 3 d’octubre. Aquell any en vaig firmar 7 més, de serveis mínims per una vaga. Per què no m’acusen per aquells?”. Vol un judici just, “no hem comès rebel·lió ni sedició... ni res. Ho reconeix tothom a Europa. Com a molt, desobediència, i això no mereix tants mesos de presó”. De presó preventiva. La Dolors no vol ni sentir a parlar d’indult. “Jo no el vull l’indult, seria reconèixer delictes que no he comès”. Tampoc cal que obrin les presons: “si les obren, sortirà tothom menys jo”.