"La violència que vaig viure em va afectar de tal manera que vaig estar mesos sense reconèixer-me"

Barcelona

Les càrregues policials de l'1 d'octubre de fa dos anys es van saldar amb 1.083 persones ferides, segons dades de l'oficina de drets civils de la Generalitat. Gran part d'aquestes persones avui encara segueixen recuperant-se de les lesions que van patir. Algunes de físiques, com la del Roger Espanyol que va perdre un ull, però moltes de psicològiques, com "inseguretat, sentiments d'angoixa i culpabilitat" que, segons la coordinadora de l'àrea psicosocial d'Iridia, Elisenda Pradell, tenen a veure amb el fet que els agredissin agents de l'autoritat. A dos anys dels fets i a més d'un any que s'obri judici oral, els records es barregen amb frustració. "La violència que vaig viure em va afectar de tal manera que havia de denunciar-ho, vaig estar mesos sense reconèixer-me", reconeix la Raquel Figa, a qui els agents van tirar escales avall a l'escola Pau Claris.

"No em reconeixia, mirava el que m'havia passat com si fos una tercera persona perquè no podia entendre que allò ens hagués passat", diu Figa, que assegura que l'impacte moral que va rebre d'aquella violència va ser el més gran que havia patit mai. Segons Pradell, la violència que ve exercida pels policies deixa seqüeles molt profundes perquè fa que els ferits qüestionin els seus principis més bàsics: "es trenquen creences bàsiques com el concepte de seguretat, de protecció i desprotecció, de confiança en el sistema i les persones". Sovint entra en joc també la culpabilitat: "Quan es rememoren els fets sorgeixen dubtes: No hi hauria d'haver anat, què hi feia allà? Hem d’aconseguir que les víctimes construeixin un relat que s’allunyi del victimisme, perquè no són els culpables de la violència i la brutalitat", afegeix Pradell.

La Raquel, com moltes víctimes, va estar mesos sense poder passar a prop de policies: "Estava dins d'una angoixa permanent; em costava creuar la via laietana i passar davant la comissaria dels Mossos; quan veia furgonetes policials feia quatre voltes per no coincidir", relata. La lentitud del procés no ajuda a les persones ferides a passar pàgina i empoderar-se. "El procediment és molt llarg i els avenços, tot i que n'hi ha molts, són petits. Els advocats els celebren perquè entenen la seva importància però per les víctimes pot ser desesperançador", assegura Pradell, que considera que molts dels ferits necessiten una validació d'una institució que reconegui què van viure. "Les vivències que han viscut les víctimes no estan reconegudes per les institucions i l'estat i això pot comportar més conseqüències a nivell psicològic", afegeix Pradell.