Docència en confinament

Alcoi

Als mestres i docents en general no ens faran homenatges, ni ens aplaudiran, ni res, encara gràcies si no som font de crítiques adverses. No pretenc tampoc rebre agraïments forçats, no estem en primera línia, més bé al contrari, fent un treball que no es veu, des de les nostres cases, amb molts pocs recursos i molta pressió.

La decisió de continuar amb les classes de forma no presencial en tot l’ensenyament és correcta i el que tocava fer, ara bé, quasi no hi ha recursos ni formació per a aquest tipus de docència. Els mestres han hagut d’aprendre ràpidament com fer video-conferències amb els seus alumnes, mantindre l’atenció, posar-los deures i resoldre dubtes… des del saló de sa casa, un espai íntim que ens agrada preservar però que s’ha convertit de la nit al matí en una aula. Bé, també és cert que en una video-conferencia pots llevar la imatge i només utilitzar el so perquè no et vegen, però ens toca gastar el nostre internet, telèfon, la nostra llum i habilitar un espai que mentre s’usa com a aula no poden usar els altres membres de la família. A tot això una classe virtual mai és igual que una presencial, les consultes es multipliquen i s’han de contestar una a una per escrit quan la ratio d’alumnes és cada vegada major.

Els universitaris, encara, encara, tenim recursos suficients que estos dies els nostres centres han anat perfeccionant, però dubte molt que en els altres nivells tinguen els adequats i el que més em fa patir són els estudiants de segon de Bat, nerviosos per la selectivitat tant ells com els pares i augmentant la pressió dels docents.

Crec que en l’educació està fent-se un treball extraordinari i mai serà suficientment valorat. Com és habitual he sentit crítiques aquests dies de l’estil “els xiquets a casa i els pares a aguantar”, “els mestres que ja tenen prou vacances encara se n’agafen més”.

Em dol molt i faig la reflexió següent: si malauradament ha fet falta una crisi sanitària com aquesta per donar-se compte de la importància de la sanitat pública, l’altra gran afectada pels retalls de l’anterior crisi i per polítiques denigrants va ser l’educació pública. Ara que tot el món se n’adona de la barbaritat d’aquelles retallades, recordem que a l’àmbit educatiu va passar el mateix, se’ns va tractar de treballar poc i gastar molt, de fer un treball còmode que podia suportar més i més càrrega d’hores i alumnes, se’ns va maltractar a tota la docència, sobretot la pública. Ara les retallades, l’augment de ratio d’alumnes, les hores de professorat està passant factura, ens ha agafat la imprevisió, no hem tingut temps de posar en marxa mecanismes per a una docència no presencial de qualitat, com! si les escoles no tenien ni per a llibres i segurament ni per a paper!

Aquests dies de confinament estem tots pessimistes, només desitge que no es torne a repetir una situación com aquesta, la tornada gradual a la normalitat ens farà reflexionar i moltes coses canviaran per a bé, n’estic segura.