Els miserables

Alcoi

Cauen les màscares. A més velocitat de la que la decència feia suposar.

La gent, nosaltres, anem situant-se on la particular catadura moral ens permet. I pel que porte observant les tres setmanes de confinament que quan açò escric es compleixen, no és possible traure d'on no hi ha.

I conste que al respecte de l'esser humà, em situe més prop de l'esperança d'un Le Carre que del fatalisme d'un Simenon. Per citar a dos dels meus autors favorits.

Però malgrat creure en la bondat innata de les persones, la situació que estem vivint, ha tret el millor sí, però també el pitjor de cadascú. I, serà perquè fan més soroll però la misèria aflora a velocitat de vertigen.

Delators de finestra, no se sap bé si per enveja de veure que algú està al carrer, o per excés d'un cel policial que ningú els ha encomanat. Tertulians indocumentats que senten càtedra a partir de xafardejos de pati veïnal. Persones que no tenen cap objecció en saltar-se les cues als supermercats per davant de qui siga i al preu que siga. Presumptes enginyosos de xarxa social, als que els importa ben poc el dolor aliè, utilitzant el mal gust i la desinformació com a principals armes invasives. Empresaris sense escrúpols disposats a qualsevol sacrifici, dels demés, per sostenir l'economia pròpia. Polítics que aprofiten la tessitura per resituar-se a partir de la demagògia i, amb l'única intenció de fer caure al rival al preu que siga...

No em val la pena ni tan sols, parlar de tots aquells artistes frustrats que pensen que la Covid 19 els dona eixa oportunitat que la vida -vist el vist amb tot el criteri del món- els havia negat i que, comparteixen xarlotades impresentables des dels improvisats escenaris, en que han convertit els seus balcons. I damunt convençuts del bé que fan a l'humanitat.

Òbviament, hi ha honroses excepcions, però es que aquestos ja eren artistes abans de que vingué el fi del món.

No sé què és pitjor si la ignorància o la maldat. En realitat sí ho sé, i ambdues coses van molt vinculades.

Esperava més, és cert, esperava que açò ens portarà per fi a l'anhelada Era d'Aquari. A eixe canvi a la humanitat on l'esser humà agafés el protagonisme únic. A eixa comunió amb el planeta quasi oblidada. No serà així.

Al meu pesar, unes setmanes després de desaparèixer la Covid 19, tornarem on estàvem. Els rics seran encara més rics i els pobres més pobres i ja ningú recordarà eixir a aplaudir, a totes eixes persones que hui s'estan desvivint pel bé comú.