Una hora de plom

Alcoi

Hi ha un poema d’Emily Dickinson que comença dient: “Després d’un gran dolor ve una sensació d’entumiment”. I escriu al mateix poema: “És una hora de plom aquesta/ per recordar, si la sobrevius, / com la gent congelada recorda la neu!”

El que estem vivint és un gran dolor. No hi ha que donar-li voltes. I sí, ens deixarà desconcertats; descol·locats, quan passe. Si passa del tot. Per què ningú tenim dubte que el que esta pandèmia va a suposar es, per damunt de tot, una gran amargura per les perdudes humanes que ens deixa.

Però, a més, un canvi profund en la nostra visió del món i de les coses. I una incertesa total sobre el que vindrà: a nivell personal, de poble i de planeta. Per que si una cosa en ha deixat clar el coronavirus és: l’absurd de les fronteres, que no coneix de banderes, ni de classes socials.

Ara que fa mes i mig que estem clavats a aquest mal somni i veiem que aquesta hora de Plom vol passar i es dibuixa un poc de llum, el que ens tocarà es repensar-se tot, a nivell de hàbits socials i a nivell econòmic. Que ens tocarà Renàixer. Per que la factura que deixa l’animal, el bitxo, serà de unes dimensions abismals.

Descubre la nueva app de Cadena SER Te ofrecemos una mejor experiencia de audio y video

Descargar

A nivell local, a les administracions -Ajuntament, Diputació, Generalitat... govern- i a la societat ens tocarà canviar per complet les nostres prioritats per recuperar un pols econòmic que ha resultat ferit de tal gravetat que tots estem a l’espera de veure com eixirem d’esta. No hi ha temps per dubtar; hi ha que començar a planifica un futur que estimule la activitat econòmica d’urgència. És lo hora dels tècnics, dels que saben. I de que esposen a treballar de debò. I de deixar-se de batalles polítiques, que no faríem més que incrementar les ferides. Això si, sempre vetllant per la coherència.

A nivell social, no sé si les abraçades seran més contades; si la festa més controlada; si respectarem les cues al supermercat i les distàncies en general... El que sí que sé es que, al menys mentre recordem el viscut, como “la gent congelada recorda la neu”, nosaltres també donarem més valor a la família, a la gent que tenim al costat, als nostres avis, al cafè de matí, a eixir a passejar pel carrer o la muntanya. Donarem més valor a la llibertat; eixa que un bitxo invisible ens va trencar. Ànim a tots.