Jo em quede al bancal

Alcoi

La gent major sempre pensava que la terra era una assegurança de vida per a situacions difícils. De fet, durant la postguerra, malgrat totes les penúries, que no eren poques, els que tenien una miqueta de terra eren els que es podien permetre un poc de menjar regular.

Durant molt de temps, en mitjans d'idiosincràsia urbana, el tindre terra ha sigut una espècie d'herència no buscada, plena de càrregues i sense compensacions. No obstant això, molta gent d'aquestes comarques ha tingut una parcel·la de terra, un bancal, per herència o compra, moltes vegades associada amb una segona residència.

En este context de confinament els que vam tindre la sort de poder quedar-nos en el bancal vam tornar a ser privilegiats en les nostres condicions de vida respecte als de les ciutats grans i xicotetes, mentre molts xicotets agricultors no professionals van veure limitats els seus moviments i van caure en la desesperació en veure com les pluges queien i les tasques agràries de manteniment no podien ser practicades perquè les normes de confinament, fetes sota una òptica urbana i madrilenya, no podien consentir excepcions i sols admetien tasques de recol·lecció.

En aquestes terres oliveres i ametlers no es cullen ara, però sense les tasques necessàries no donaran res en el seu moment, més enllà que el creixement desmesurat de l'herba serà un problema a l'estiu, quan els incendis forestals amenacen, com tots els anys.

Curiosament, la naturalesa en molts llocs explota després de mesos de pluja i molts per fi podran gaudir en els seus passejos dels espectaculars paisatges que ens ha deixat. Jo no crec en càstigs de la naturalesa perquè eixe absurd substitueix als càstigs divins que s'arguïen en altres èpoques, ni crec en canvis de mentalitat col·lectius en els qual tots apreciem el que hem perdut aquests dies perquè dins de qualsevol normalitat, siga nova o no, està tornar a preocupar-se per tot això que ara ens semblen bobades.