No hi ha botó de pausa

Alcoi

La responsabilitat és vital ara que arriba la part complicada, la del desconfinament. ¿O potser pensàvem que de cop i volta el coronavirus seria exterminat i podríem tornar a fer vida com abans?

Jo també tinc ganes d’eixir perquè trobe a faltar la família, els amics i la llibertat de la muntanya. Però també accepte que aquesta realitat és això, la realitat.

No, l’any 2020 millor no l’oblidem, així com aquesta quarantena, no mirem cap a un altre costat quan la crisi sanitària s’estabilitze; perquè sí, està ocorrent i la vida continua. Ho estem vivint, i ho contarem a aquells que no ho viuran com nosaltres i aprendrem del resultat de les decisions, quan en el moment de prendre-les pensem que són una bona opció o almenys, una opció.

Ha sigut real la solidaritat de les persones veïnes que ens han recordat que no estem sols. Com de real ha sigut emocionar-se al cantar l’himne de festes als balcons. Hem assaborit detalls que passaven silenciosos a aquella altra vida que teníem abans de tancar-nos.

Hem viscut l’ingeni dels xicotets comerciants que han transformat el seu model de negoci per adaptar-se i que s’han recolzat mútuament; dels instructors de gimnàs i psicòlegs que ens han ajudat a mantindre sans cos i ment.

Podria posar més exemples i estic segura que qui m’escolta també. Per cert, si ho puc dir, si m’escolteu, és gràcies al gran esforç d’aquells que fan possible que continuem informats.

Aquestes realitats han comportat sacrificis que corren el perill de vore’s traïts per comportaments poc cívics que no respecten la vida i que depenen de vigilància a cada cantó, com si no tinguéssim la suficient consciència per saber com hem d’actuar ara.

La crisi ja forma part de la realitat, ens està posant a prova, i en la nostra mà està no suspendre per falta de maduresa.