La pesta negra

Alcoi

Segur que tots tenim la sensació que ens han furtat un any de la nostra vida. El 2020 passarà a la història com un any atziac, dolent, quan no vam poder continuar amb el nostre ritme de vida, ni van haver esdeveniments culturals, ni festes de Moros i Cristians, tot ajornat per al 2021. Afortunadament ja sembla que estem eixint de la negror amb aquesta desescalada lenta, prudent, cap a una nova normalitat. Por em fa l’expressió. Hi ha qui diu que no voldria tornar a la “normalitat” anterior a la de la pandèmia, amb el ritme que es portava, l’individualisme exagerat i la poca cura mediambiental. Hauríem d’haver aprofitat el temps de confinament per reflexionar, per evitar conductes anteriors, per prendre consciència del ritme que portàvem i que anava destruint-nos. Dubte que es traga una lliçó, sóc en això pessimista i no crec que la pandèmia haja tret de nosaltres el millor, sí que és cert que ha hagut moviments solidaris, però tornarem a un món de desigualtats, de desastres mediambientals i vorem quantes coses més.

Però no vull donar lliçons, ni fer mals auguris. Voldria portar ací unes reflexions literàries.

He qualificat abans l’any 2020 d’atziac, un adjectiu en desús que va ser molt popular a l’edat mitjana com a sinònim de nefast, en castellà encara és més habitual: aciago. L’utilitza, entre d’altres, Ausiàs March amb l’expressió “dia abciac” i Roís de Corella, amb la forma “egipcíac dia” i és que l’adjectiu prové precisament de la forma que usava Corella “egipcíac” que feia referència a les plagues d’Egipte. A mi no se m’acut altre qualificatiu per al 2020 que “abciac o egipcíac”.

Europa ha viscut moltes epidèmies. La més famosa la pesta negra de 1348 que va matar un terç de la població i va deixar un desànim tan gran que es pensava que s’acabava el món amb el final d’aquell segle. Penseu que les mesures higièniques i la medicina en l’època no tenien res a veure però una lliçó que es va aprendre és que van sorgir els primers tractats de salut pública per a refrenar la crisi amb uns criteris de sentit comú com mantindre la quarantena, sanejar aigües, etc. També és cert que arran la pesta de 1348 es va escriure un de les millors obres narratives universals: El Decameron de Giovanni Boccaccio (la versió cinematogràfica de Passolini és extraordinària), on 10 joves refugiats en el camp, fugint de la ciutat de Florència, decideixen passar les dies contant històries, i quines històries!

Cap a l’any 1460 també es documenta una epidèmia a València. Un metge famós, Jaume Roig es refugia en Callosa d’En Sarrià i escriu l’Espill, una altra de les grans obres literàries valencianes del segle XV, mal interpretada i maltractada per alguns crítics.

Només aquests dos exemples són una mostra que en moments nefastos poden sorgir obres d’art, en aquest cas literàries, i que haver viscut una situació com la que acabem de passar, sempre pot tenir un bon fruit