Qui ens ha vist i qui ens veu

Alcoi

Posa els pels de punta açò d’anar emmascarats pel carrer, de fugir de la gent que et trobes de cara, de no conèixer els amics o coneguts amb els que et creues, de saber que hi ha qui té el síndrome de la cabanya i que pràcticament no ix de casa o limita a la mínima expressió la vida social, com estan fent alguns.

La imatge esperpèntica que veig tots els dies quan isc al carrer, i per molts mesos que passen (i ja fa d’açò mig any) no m’acostume a ella, em sembla, de veritat, de pura ciència ficció.

Em passen tantes coses pel cap: que si una conspiració extraterrestre, una rebel·lió vírica, una guerra contra la natura, un trastorn de l’espècie humana..., o simplement un malson del qual no aconsegueix despertar-me.

No sé quina d’estes idees és més estrafolària que l’altra, però el que sí que és ben cert és que açò, d’una forma o d’altra, sembla que ens estiga deshumanitzant a poc a poc; espere enganyar-me, però crec que la cosa va per a llarg.

Se’ns han llevat les ganes d’eixir de viatge a un país estranger, de quedar amb amics per a dinar o sopar, d’anar-te’n de vacances encara que siga a la vora de casa... Que patètic!

Però, el que pitjor porte, és no poder abraçar, donar la mà o besar a la gent que estime; pareix que estiga pecant si ho faig en públic. En privat, afortunadament, la cosa canvia, i demanant consentiment, per no ‘agoniar’ (té nassos la cosa!), continue deixant-me portar pels meus instints més primitius i humans, perquè sent que ho necessite. No vull morir de ràbia, com els teuladins, quan els engàbien.

De tota manera, com qui mana ara és el Coronavirus, i jo sóc molt cregut, estic disposat a sacrificar l’empobriment de la meua vida social i afectiva en pro de la salut. No em queda altra si vull evitar incrementar les estadístiques diàries i arriscar-me a acampar en la UCI, preferisc fer-ho en la Font Roja, la Sª de Mariola o en ma casa.

Vull pensar que el virus no ha vingut per a quedar-se, i espere que ben prompte li puguem pegar un puntilló i l’enviem allà on brama la tonyina.