Oliver

Alcoi

Quan tindria uns sis anys, fent el mico a casa, vaig caure i em vaig partir la barbeta. Mon pare em va portar de la mà des del carrer Joaquín Sorolla, on vivíem, a l’Hospital Civil d’Oliver, on em van fer tres punts de sutura al viu. No sé si és una distorsió de la meua memòria però recorde haver llegit entre llàgrimes la placa que diu “al pueblo de Alcoy para utilizarla en beneficio perpetuo de los pobres enfermos”.

Anys després, treballant de periodista a esta emisora, també recorde (i ací no em traiciona la memoria) com es congratulava el govern de la ciutat donant a conéixer l'operació redona que consistia en cedir-li l’edifici per 50 anys a una empresa privada, a canvi d’estalviar-se el preu de la costosa rehabilitació.

Com tots sabem, el negoci no va ser tan bo. No tinc temps per resumir l’evolució d’aquest centre, que en els últims vint anys ha sigut parcialment rescatat amb diners públics, venut d’una empresa privada a una altra i que en la ment de tots ha acabat sent sinònim de gestió discutible, falta de personal i condicions laborals precàries.

Este dissabte, els familiars dels residents contenien les llàgrimes per les 77 persones mortes pel coronavirus i alçaven la veu amb força reclamant dignitat pels qui encara hi viuen, així com responsabilitats públiques i privades.

El que ha passat no es pot oblidar però tampoc deuríem permetre que tornara a succeir, i això, tal i com està el geriàtric, és molt fácil que passe de nou. És l'hora què les Administracions locals i autonòmiques lluiten per recuperar este patrimoni perquè torne a tindre l’ús amb què el va concebre el filàntrop Agustín Oliver: un centre públic, propietat del poble d’Alcoi i que garantisca l’atenció a les persones que més la necessiten.