Masclisme

Alcoi

Baixava pel carrer Mestre Espí i he pegat una volta als ponts. He tirat per l'Alameda de Camilo Sesto, i cansat de tant de trànsit he tallat pels carrers Anselm Aracil i Doctor Sempere per anar a parar al pont de Sant Jordi. En això que he pensat que només havia passat per carrers dedicats a homes.

També els dels Sants, perquè després he passat pel carrer Sant Tomàs, Sant Nicolau i Sant Llorenç. Casualitats he pensat. He preguntat en l'ajuntament i m'han dit que l'alcalde també és un home i que no recordaven cap dona alcaldessa en democràcia.

Per l'avinguda del País Valencià, m'he desviat pel carrer Joan Cantó, he arribat a la Universitat i m'han dit que el rector també era un home i que ara hi ha eleccions i també es presenten de candidats dos homes. Casualitats he pensat.

He baixat per Rigobert Albors a la plaça del pintor Gisbert i he enfilat cap a Cervantes. Tots insignes homes mereixedors de carrers.

De segur que hi ha carrers de dones, però en l'agradable passeig no els he vist i sí que he contemplat que als carrers hi havia més dones que homes, dones amb els seus fills, dones que venien o anaven a treballar o a comprar o simplement a passejar. Sembla que en la història d'Alcoi eixes dones han de fer molt més de mèrit per a veure el seu nom penjat en un carrer.

Sembla que no hi ha hagut dones treballadores, artistes, escriptores, empresàries que han alçat un poble que també és el meu, del qual estic ben orgullós, però del qual ‘m'avergonya’ que siga encara en l'any 2020 tan masclista i que tot coste tant de canviar quan d'igualtat es tracta.