Toc de queda

Alcoi

A finals del mes passat vam estrenar una nova realitat, “el toc de queda” o, com volen que diguem, “la Restricció de la mobilitat”. A mi, personalment, em porta molts records a la ment per una experiència que vaig viure als EUA a finals del segle passat, quan el Coronavirus era pura ciència ficció.

El “toc de queda” jo sempre l’he associat, amb una situació desagradosa, de manca de llibertat i de control de l’individu. És el que sempre he percebut quan m’ho han contat, ho he llegit, ho he vist al cinema o, sobretot, quan ho he viscut.

Ara que estem vivint un “nou estat d’alarma”, i que l’estem patint en la pròpia pell per les restriccions que comporta, el que de seguida em ve a la ment és el que vaig viure a la ciutat de Los Angeles, Califòrnia, fa 25 anys. Només arribar-hi em vaig instal·lar en un bloc d’apartaments, junt amb altres companys que també anaven a treballar com a mestres bilingües en escoles públiques dels barris més deprimits de la ciutat, plenes d’immigrants wetbacks, o esquenes mullades de Mèxic, com se’ls sol anomenar. Després de dinar, uns quants de nosaltres decidírem pegar una volta pels voltants i anar a comprar un poc de menjar i conèixer la zona on havíem aterrat. Quan tornàrem al bloc d’apartaments i ens reunírem tots de nou en la piscina comunitària on havíem quedat, recorde la cara d’estupefacció que va posar el guàrdia jurat del recinte quan ens preguntà d’on veníem i el que havíem fet. Ens va dir poc i bo per anar caminant per una zona tan perillosa on estàvem, i s’escandalitzà quan li vam dir que acabàvem de vindre, de nit completament com era ja. “Ací hi ha toc de queda, degut a la delinqüència que es viu diàriament als carrers, i els menors d’edat no poden eixir de casa des que es posa el sol fins que ix ”, ens va dir. Imagineu-vos la cara que se me va quedar a mi. Se me va gelar la sang en el país més ric i avançat del món.

La veritat és que si haguera de comparar el toc de queda que hi vaig viure amb el que tenim ara, tinc clar que trie l’actual, perquè si estic de les 12:00 de la nit fins les 6:00 del matí en ma casa (cosa que faig normalment) no suposa cap trastorn per a la meua vida quotidiana. Preferisc açò a sentir, com a la ciutat de Los Angeles, algun tiroteig de nit; veure algun que altre helicòpter sobrevolant els carrers, enfocant i buscant a delinqüents i criminals; o trobar-me a la porta de casa un vagabund vivint dins d’un cotxe abandonat.

Realment, qui no es conforma és perquè no vol, perquè sempre podem estar pitjor, molt pitjor. Així que, assaborim el que tenim en el moment present, perquè ho podem perdre en un tancar i obrir d’ulls.

Per cert, i si aprofitem este toc de queda per deixar a banda les absurdes ambicions que sense cap sentit ens amarguen la vida?; i si aprofitem esta interrupció externa per posar en ordre la nostra maltractada vida?; i si estimem el que tenim més a mà?... Segons com siga la nostra mirada, trobarem o no la llum al final d’este núvol que la vida ens ha posat davant.