Avisa quan arribes

El calendari indica que es dissabte i tens dinar amb totes les teues amigues, aneu de celebració, una de totes compleix anys i sempre vos agrada celebrar juntes els aniversaris.

Enguany, degut a la pandèmia, saps que serà un aniversari diferent, acabarà abans del que seria normal, però saps que ho passareu igual de bé. Entres per la porta del restaurant i notes que les teues amigues estan un poc “alterades”. Al sentar-te et comuniquen que un desconegut ha estat seguint una d’elles, fins la porta... Conta que la cridava, xiulava i ella corria per arribar abans al restaurant...

Totes discutiu posant solucions i alegrant-se que no haja passat res pitjor, algunes ixen a la porta per comprovar que el perseguidor no està. I la conversa, continua fins que de sobte, alguna inicia un nou tema intentant animar la resta.

El dinar es desenvolupa amb normalitat, però a l’hora de tornar a casa, ja es de nit... Torna la incertesa, la impossibilitat de saber si l’experiència anterior es repetirà, si totes arribareu bé a casa. En aquest moment, el grup es divideix, així que totes caminen acompanyades fins a casa.

Caminant en grup, et sents invencible, estàs acompanyada i sents que res pot passar. Fins que arribes a la casa de la teva amiga, i a tu, encara et queden 5 minuts per arribar al teu destí. Vos despediu i ella diu: “avisa quan arribes”.

Ara, comença el conte enrere més frenètic del dia, els pitjors 5 minuts. Portes les claus a la mà ben apretades, el telèfon desbloquejat a l’altra mà per si necessites qualsevol cosa... En aquest moment, qualsevol soroll et fa estar alerta, fins que per fi... Arribes a la porta de ta casa, entres i llitges els missatges que anuncien que totes les teues amigues ja estan a casa.

Et gites, agraint tenir-les, agraint haver avisat que tot estava bé, però un sentiment de ràbia t’envaeix... Tornar a casa sola, no deuria ser així.