FB

Alcoi

Escolte, embacorat, la música del lliscar del pinzell contra la fulla. Competeix amb la Fenwick del tint que amb una bala de fil en equilibri, xiula acompassadament per avisar Salem i Lilo -els gats que vigilen que els colors no s'allunyen de la tonalitat escaient- per a que escampen de la seua trajectòria.

De sobte, des del més profund de la muntanya del poetes, comença la lletania del batre de tambors. Tire mà del traductor de percussió: "Efa Be ja està al paradís de les lletres". Tinc que confirmar-me el que he escoltat. És cert, l'home que millor escrivia de la ciutat, ens acaba de deixar.

De immediat em trasllade a la segona meitat del setanta. Els records m'imbueixen i a una terrassa, a l'ombra de la Serra de Mariola, un grup de Vascos i Palominos, competeixen entre sí per veure qui d'ells inventa el desgavell més encertat sota l'embruix del cafè licor. Mentre, les meues germanes, les meues cosines i jo, amb les dues filles del poeta, juguem a eixos jocs que ens inventàvem abans de que la tecnologia mutilés la imaginació.

No passa molt de temps i tinc l'opció de llegir un text, del poeta i no és poesia, però ho sembla. Parla d'una figuera ubicada a un lloc molt particular. M'obri els ulls a pensar que es pot escriure de qualsevol cosa, i si les paraules estan ben escollides, es produeix la màgia.

Quasi d'immediat, perquè així és com ocorre en les existències, trobe que és mestre, però no sols al Pare, també a la vida. I encara que no està al meu entorn, l'encontre, d'ací endavant, ocasionalment; a la festa, passejant per la ciutat amb la seua senyora, als seus escrits o en boca del marit de la seua filla menuda, entranyable amic de l'època on tothom era artista.

I és aquest darrer qui, compungit, em confirma el que els tambors de la muntanya dels poetes ja m'havien avançat. Com que no vull que ningú veja una perla instal·lada al meu llagrimall, m'apropie respetuosament de les seues paraules que segur els encisaran:

"Fer del dol privat una qüestió pública podria ser falta de vergonya. O portar massa lluny les coses íntimes. No plore sols per mi. Hi ha un deute comú, una pena alcoiana. Plore, doncs, per un home públic".

Veuen. El que jo els dic, un poeta.