Dia que passa, dia que no torna

Alcoi

Que trist és posar les notícies cada dia, quan t’alces, i adonar-te’n que la majoria d’elles són negatives i poc esperançadores. El pitjor és que estem tan acostumats a sentir calamitats i misèries, a veure accidents i morts, i a que parega que anem reculant en lloc d’avançant, que en ocasions pense si és que ja tenim el cor de pedra i ho acceptem tot amb una certa gelor, per no dir resignació.

Últimament, i cada dia que passa més, em rebel·le contra el pessimisme i la preocupació, contra l’abdicació i la submissió, i no vull caure en el tòpic de tirar-li la culpa als polítics o als governants de torn, ni a la pandèmia, ni a la crisi econòmica o al canvi climàtic, no, no vull buscar cap cap de turc.

La meua insubordinació és segurament deguda a que no em resigne a ser un gosset falderet de la por i ni molt menys del conformisme, perquè tant una com l’altre ens bloquegen i anul·len, ens controlen i reprimeixen, convertint-nos en perots.

Així que, com la por és lliure i cadascú s’agarra la que vol, em negue a deixar-me corrompre o abduir per ella, perquè ens segresta el millor antídot que tenim els humans per vèncer les adversitats, per reviscolar i per eixir-ne més forts: el riure, el somriure, l’alegria, l’entusiasme..., que són les millors manifestacions de l’estima: la raó de ser i l’autèntic motor d’este món.

Pareix que corren temps on estar contents i tindre somnis estiga passant-se de moda, com si la joia fora sinònim de rebel·lia, d’insurrecció o simplement d’ignorància.

Crec que ara, més que mai, hem de regar i mimar la nostra planta de la il·lusió, perquè cresca sana com una poma i forta com un roure, perquè el seu fruit alimente les nostres quimeres a fi que es puguen fer realitat quan més prompte i més sovint millor.