Enguany regalem vida

Alcoi

Mai saben on anem; mai sabem el que la vida ens pot deparar. Fa un any, sols un any, tot i que ens semble una eternitat, estaven molts pensant en el sopar del pobre -potser amb amics-; en que la Grossa igual em feia un guinyo demà; en que arribava el Nadal i anàvem a tornar a juntar-se tots: família, amics... “Quin mal de cap, pericana per a vint”, deia la mare; “què bo, el putxero de Nadal”, deia el fill que tornava de la capital per retrobar-se amb els seus.

Fèiem plans per cap d’any i per a rebre als reis. Alguns planejaven viatjar uns dies fora: a la neu o a la muntanya. I altres feien càbales per veure com quadrava tot per a que a ningú li faltaren regals... Escrivíem la carta als Mags entre tots i fèiem ‘taulaes’ que donaven goig.

Però, un any després, molts d’aquells somnis (o maldecaps), moltes d’aquelles tradicions personals o col·lectives, s’han vist truncades per eixe feroç virus que ens ha fulminat la normalitat i molt més. Un any després, una boirina de tristor ens asfixia l’ànim i ens fa anar com perduts pels dies, sense saber molt bé què fer i què no.

Un any desprès, això sí, tenim clar que és impossible juntar-se amb normalitat amb qui estimem; que les grans trobades no poden ser; que tot és diferent i que molts dels que estaven amb nosaltres ja no hi estan. I els tirem a faltar, com l’oxigen al respirar.

Per ells, pels que ja no hi estan; pels qui han treballat tot aquest any inacabable per frenar el virus; pels que més estimem, per nosaltres mateix... ens toca uns Nadals a on el que ens importe siga l’essència d’estes dates. Les abraçades convertir-se en paraules i mirades al que estimem, tot siga des de la distància; la solidaritat i generositat com valors més importants que les grans trobades habituals; la prudència com el brindis col·lectiu; i l’esperança, com una forma de mantidre fort l’optimisme i ferma l’idea de que tot passarà.

El millor regal que enguany li podem fer a qui estimen és la vida... Abraçades virtuals.