Un món perfecte

Alcoi

En un món perfecte hui l'ambaixador reial haguera passejat les seues gales i el seu seguici pels carrers de la ciutat. Hui la màgia nadalenca s'haguera ensenyorit d'esta encisadora vetllada. Hui la il·lusió hagués niat als cors de la bona gent.

Però no vivim en un món perfecte.

En un món perfecte no estaríem enfarinats a una pandèmia des de fa quasi un any. Els polítics no utilitzarien qualsevol excusa per a llançar-se al coll dels contraris, sense importar-los gens ni mica el benestar dels ciutadans que som, no ho obliden, els qui col·laborem per a pagar eixos tan substanciosos honoraris. Tampoc hi hauria empresaris aprofitant els ERTE per a què el govern pagués part dels sous mentre l'empresa continua produint. Ni treballadors col·laborant en aquest frau si no els bullís una mica més l'olla i tancaren els ulls davant tamany delicte.

En un món perfecte els crèdits ICO al zero per cent per a reactivar l'economia, no estarien utilitzats per a fer reformes a xalets, piscines o cellers particulars. Els bancs i les grans empreses no aprofitarien la tessitura per a reajustar planters i aconseguir més beneficis estrenyent una mica més al proletariat. En un món perfecte els artistes estarien deixant volar la imaginació per a crear, sense mostrar-se pendents de rebre una sopa bova governamental que sembla el manà del vagar israelià.

En un món perfecte ningú estaria dubtant de la vacuna com si visqués a l'obscurantisme medieval. Cap milionari rebria un premi d'atzar així com cap mal nascut tindria accés a una herència paternal mai merescuda. Ningú moriria a les aigües de la Mediterrània, o qualsevol altra mar, perquè ningú tindria la necessitat de deixar el seu país en busca d'una vida digna.

En un món perfecte John Le Carré haguera guanyat el Premi Nobel. Com també Simenon. Encara que els l'hagueren concedit ex aequo.

En un món perfecte mai escoltaríem el plor d'un xiquet i tots gaudiríem per sempre d'un esperit innocent.

Hui no tindrem l'esdeveniment de la burreta a la manera de sempre. No vivim en eixe món perfecte. Hem de seguir treballant a la recerca de l'ideal que la humanitat està encara lluny d'abastar. I pensar que cada pas que es done, serà un pas més a prop que estarem de recuperar eixes coses que ens fan feliços.

Tot i aixó, sempre queda un darrer desig. Un desig que es ve complint any rere any encara que el nostre no siga un món perfecte: Que vinguen carregats!