Moral i resiliència

Alcoi

Una de les millors coses que té el teletreball és tornar a casa per uns dies i poder passejar pels carrers d'una ciutat, Alcoi, que com totes a hores d'ara, es mostra apagada.

Quan cau la nit, abans que treguen el cap la lluna i l'inevitable toc de queda, em trobe de front amb la buidor del carrer trencada per uns pocs passejants, amb el gos o fent una mica d'esport per a pujar l'endorfina que bona falta en fa en temps de pandèmia.

La costera de gener està sent més costera que mai, es nota en les cares capficades de la gent que saluda des d'una distància de seguretat que marca les nostres vides per a bé, en el cas de mantenir-la i per a mal quan no hi ha trellat, per a mostra la dramàtica i insostenible pressió hospitalària que patim a l'Alcoià.

Els típics grups de persones raonant pels cantons no es veuen ara i així millor. Les converses dels pocs que queden, curtes perquè no hi ha molt que contar almenys en positiu a no ser que algun malalt haja aconseguit superar el maleït bitxet de la COVID que sembla disposat a acompanyar-nos en el 2021.

I val que no hi ha vacunes per a tots; que hui estem tremolant sota zero i demà en primavera; que els ERTO ens lleven la son i que molts somien en despertar del malson i tornar a la vida d'abans o almenys el més paregut al que hi era.

L'ànim i la paciència que no ens falte mai, i tampoc la resiliència que ens caracteritza com a poble i com no, la moral. Que sempre hi ha alegries i que els somnis es fan realitat, ho saben molt bé els nostres jugadors que xafen la modesta gespa del Collao. Nosaltres podem ser ells i assolir la nostra meta. No perdem la salut, paciència i mentre esperem la immunitat fem ús d'una injecció de positivitat.