Nevada melada

Alcoi

A la tardor ja em vaig quedar esperant els ansiats esclata-sangs, que solen vindre normalment allà pels mesos d’octubre i novembre. Enguany, igual que ha passat al llarg dels últims quatre o cinc, no s’han deixat vore i, per tant, ni collir ni menjar tampoc, almenys en la nostra contornada.

Tots els anys em faig la il·lusió quan veig caure, si es que cau, la primera tempesta estival. Controle, aproximadament, per quina zona descarreguen els núvols, i quin dia, per tindre-ho en compte i fer el seguiment del temps al llarg del mes i mig següent. Una il·lusió, una quimera alcoiana, que molts compartim i que hem heretat de generació en generació.

Amb la neu em passa un poc el mateix, quan allà mitjans de novembre les precipitacions solen abundar i les temperatures comencen a baixar. Seguir els parts meteorològics, esperant que es donen les condicions adients perquè es produisca el miracle i ens visite la desitjada neu, es convertix en una rutina addictiva, que li posa emoció a esta estació.

El set de gener, que sembla que faça no vora un mes sinó tota una eternitat, per fi va arribar la que els amants del muntanyisme, de la neu i el fred esperem impacientment tots els anys a l’hivern.

Després d’onze mesos de sentir només que calamitats pertot arreu i de viure en companyia de la incertesa, la frustració, la repressió, la impotència i la por, no m’ho podia creure. Un mant blanc verge va il·luminar i decorar les nostres muntanyes.

La neu, per fi, posava una nota d’alegria, creava il·lusió i donava ànims per a eixir de casa, invitant: a oblidar-ser, per un moment, de les mascaretes; a respirar aire ben pur i fresc; a deixar-se acariciar pel sol i carregar-se de vitamina D; i, sobretot, a airejar la ment i meravellar-se pels efectes del còctel d’aigua i fred.

A les parts més altes de la muntanya el paisatge cobrava especial protagonisme i bellesa. El mar, que s’ataüllava en la llunyania, encara embellia més l’escena, que amb el contrast de la neu semblava un miratge, com els que es veuen als deserts. Els caramells, que penjaven dels arbres com si foren decoracions nadalenques, incitaven la fotografia. El silenci d’eixa estampa bucòlica només el trencava el brunzit del vent, que xiulava entre els badalls de les roques i les branques dels arbres carregats de neu.

Durant un parell de setmanes, este regal de la naturalesa no només va decorar el nostre paisatge i ens va fascinar a molts, sinó que, a més, va netejar l’atmosfera i va enriquir els nostres aqüífers, cosa sempre molt ben vinguda.

Tot açò em fa pensar que, inclús en els moments més difícils i durs, sempre renaix un brot d’esperança que alimenta la flama de la nostra essència, perquè continue donant-nos la força que necessitem per seguir tirant avant.