És la guerra

Alcoi

Sembla que no però estem davant una guerra. Una guerra vírica del segle XXI en la que alguns es consideren els més estabilitats i volen fugir i deserten. Per això es vacunen els primers i sense que els toque el torn, és una clara mostra del egoisme humà.

Altres lluiten contra la malaltia des de la solitud i l’aïllament a sa casa o des de l’hospital, a les UCIS saturades. Alguns, massa gent, al final mori, altres es recuperen amb seqüeles i ferides de guerra que no oblidaran mai.

A les guerres també hi ha irresponsables que s’exposen a morir a primera línia sense pensar i que posen en risc al demés, aquests són els que fan botellons o festes a casa els cap de setmana, els negacionistes que no porten mascareta al llocs públics o els qui creuen que el virus no podrà amb ells.

Però en aquesta guerra, l’enemic és perillós, no és com nosaltres. Juga d’un altra manera: canvia i muta, amb les cepes britàniques, brasileres o de qualsevol altre lloc, que s’escapen més i millor. Per sobreviure en aquesta guerra cal ser responsable, distància social, mascareta, neteja de mans i molta prudència.

L’esperança del final de la guerra és la vacuna, y sembla mentida lo mal que ho estan fent les autoritats, des de Europa, que es juga la seva reputació, fins els governs estatals, autonòmics i locals. I com en les guerres, també hi ha interessos, les grans empreses farmacèutiques confirmen com els diners i el poder han estat sempre en l’origen de qualsevol conflicte.

Després vindrà la postguerra, en la que s’adonarem de lo feliços que vivien abans, quan viatjàvem, abraçàvem a la nostra gent i omplíem botigues i bars. Esperem prompte poder alçar la bandera blanca, i no com a símbol de rendició, sinó com senyal de que el virus ha mort i la guerra ha acabat.