Lunes, 08 de Marzo de 2021

Otras localidades

La Llengua Materna

Llúcia Martín Pascual, catedràtica de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant

El 21 de febrer se celebra el Dia Internacional de la Llengua Materna. Com que treballe en una Facultat de Lletres, habitualment ho commemorem amb la lectura de textos en diferents llengües, totes les que s’imparteixen en la Facultat més els estudiants estrangers que acollim. Hem pogut escoltar des del romaní al tagal, des de llengües amerindies a malaies, tot i passant pel farsi o el francés crioll de l’Illa de Reunión. A més de les llengües peninsulars i les seues variants, les europees i les del Nord d’Àfrica. Creieu-me que és un dels actes més emotius de tots els que celebrem a la Universitat.

Jo sóc afortunada de tenir el valencià com a llengua materna i el castellà com a llengua paterna, si se’m permet la llicència. Professionalment m’he dedicat a una de les dues, però sense oblidar mai l’altra perquè em traïria a mi mateixa. Tots tenim el dret d’usar la nostra pròpia llengua, el deure de conèixer-la i de transmetre-la, és el patrimoni més genuí i important que posseïm. Utilitzar la llengua per dividir les persones o proclamar la superioritat d’una llengua per damunt d’una altra és un dels actes més pèrfids i cruels que es pot fer, ja que atempta la nostra dignitat com a persones.

Amb la llengua materna expressem els més íntims sentiments, l’amor, el dolor, el desassossec, l’esperança, les inquietuds, l’enyorança. Ni tan sols el fet de dur mascareta ens ha fet callar, al contrari, hem pogut expressar vivències que mai no pensàvem: amor virtual, dies de pedra, aïllament, solidaritat.

Vull acabar amb una poesia de Joan Margarit, Premi Cervantes 2020 i recentment desaparegut. Unes paraules que evoquen la mort de la seua filla Joana el 2001 i que és un homenatge a tots a aquells que tristament ens han deixat a causa de la pandèmia. Pertany a la col·lecció de poemes Sense el dolor no hauríem estimat.Antologia personal

Un pobre instant

La mort no és més que això: el dormitori,

la tarda lluminosa a la finestra,

el radiocasset a la tauleta

-tan aturat com el teu cor-

amb les cançons cantades ja per sempre.

L’últim sospir que has fet roman encara

suspès a dintre meu: no deixo que s’acabi.

Saps quin concert és el proper, Joana?

Sents com juguen els nens al pati de l’escola?

Després d’aquesta tarda,

saps com serà la nit, la nit de primavera?

Vindrà gent.

I la casa encendrà tots els seus llums.

Cargando

Escucha la radio en directo

Cadena SER
Directo

Tu contenido empezará después la publicidad

Programación

A continuación

    Último boletín

    Emisoras

    Elige una emisora

    Cadena SER

    Compartir

    Tu contenido empezará después de la publicidad

    Cadena SER

    ¿Quieres recibir notificaciones con las noticias más importantes?