Rosa Mari Mandicó: "trobo a faltar més reivindicació en les dones joves"

Andorra la Vella

Rosa Mari Mandicó és memòria viva de la sanitat andorrana. Qui va ser la primera infermera titulada en exercir al país repassa al cinquè capítol de la sèrie Amb veu de dona com van ser els inicis del sistema sanitari andorrà a través de la seva experiència de 45 anys en actiu des de diferents vessants: l'assistencial, el docent i el polític i instititucional.

Rosa Mari Mandicó neix a Canillo el 4 d'abril del 1951 filla del Sisquet de cal Borró, conegut com El Ràpid de Canillo i de la Ramona, la conserge de les escoles de la parròquia. Quan té 3 anys la família emigra a França per un problema de salut del pare i la seva primera infància la passa primer a Narbona i posteriorment a Perpinyà. Conserva molts records de la seva etapa a la capital del Rosselló on encara guarda moltes amistats.

Als 6 anys pateix una caiguda que li provoca una fractura de clavícula i una intervenció quirúrgica. Durant pràcticament un mes està ingressada a l'hospital. És l'única nena del centre i les infermeres i les monges la tracten molt bé. S'hi passeja com a casa fins que un dia es cola al quiròfan, davant la incredulitat dels metges. L'accés al quiròfan "amb aquella olor d'èter tan característica em va enganxar" relata. És llavors quan decideix que vol ser infermera i cuidar els altres com la van cuidar a ella.

Tot i passar bona part de la seva infància fora d'Andorra, la Rosa Mari no perd contacte amb el país. És justament després de la seva operació que la família decideix que passi els estius a casa d'uns tiets, a Ransol, i en concret a casa Joan Saus. "Allà vaig aprendre tot el què sé sobre la vida de pagès: a dallar els prats, rasclar l'herba, cuidar el ramat, portar els esmorzars i els dinars...".

Amb 10 anys torna a Andorra i s'instal·la a Canillo. Com a anècdota d'aquell període explica que "no volia parlar català; em sentia més còmoda parlant el francès tot i que el parlava als estius a casa dels tiets". A Andorra finalitza els estudis primaris i forma part de la promoció que inaugura les escoles de Ciutat de Valls, a Andorra la Vella.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Aviat tornar a marxa a Perpinyà per continuar al lycée i iniciar els seus estudis d'infermeria que en aquells anys eren una formació professional. Després de Perpinyà marxa a Besiers on realitza les pràctiques hospitalàries. Aquella etapa coincideix amb el Maig del 68. "Recordo que vam assistir a algunes manifestacions però de seguida ens van enviar a Andorra; es van aturar les classes que ja no es van reprendre fins el setembre". El Maig francès la va influir, sobre tot en la seva joventut, perquè va ser molt reivindicativa, especialment en qüestions laborals.

El 1971 s'integra com a primera infermera titulada andorrana a la recentment inaugurada clínica Meritxell. Són anys molt durs, de molta feina i poc personal, en un incipient sistema sanitari públic en el què s'hi va trobar a l'inici "com si m'haguessin tallat les ales". I és que moltes de les cures que avui s'atribueixen a infermeria les practicaven els metges. "De seguida em vaig adonar que m'havia d'imposar".

Hi ha nombroses anècdotes d'aquella època: per exemple, les xeringues es desinfectaven amb alcohol i les agulles es bullien. No hi havia portalliteres, tampoc unitat de cures intensives, i del quiròfan els pacients passaven directament a planta. "Era una medicina molt de confiança amb el personal de la clínica" explica Rosa Mari Mandicó.

Aquell sistema incipient li quedava petit i es va voler especialitzar. Va sol·licitar formar-se com a puericultora però la gerència de la clínica li va denegar. Aleshores va triar ser instrumentista i, per formar-se, durant un any va treballar de franc al quiròfan, doblant el torn. "Eren temps de treballar dotze i catorze hores". Aviat va començar a reivindicar horaris, festius i més personal. Ho aconsegueix. Fins que el 1977 s'inaugura el Centre hospitalari andorrà a Santa Coloma on l'envien com a adjunta a la cap d'infermeria, malgrat la seva oposició.

Als sis mesos es queda sola al capdavant d'un centre sanitari que ja disposa de cent habitacions en renunciar la coordinadora. Eren temps de molta rotació i gran conflictivitat interna. Finalment accepta el càrrec de cap d'infermeria i reclama dues supervisores, més auxiliars i un portalliteres. La negativa a incorporar aquesta darrera figura la motiva a dimitir del càrrec el 1983 i queda com a infermera del servei de diàlisi fins que el 1988 el ministre de salut del moment li encomana la difícil tasca de posar en marxa la primera escola universitària d'infermeria al país.

Per a Rosa Mari Mandicó engegar aquest projecte ha estat el repte més difícil i ambiciós de la seva carrera professional i també del què se sent més orgullosa. Arrenca en només dos mesos a les dependències de Prada Casadet amb 13 noies. I l'accepta perquè sempre ha cregut que una escola d'infermeria "ha d'estar dirigida per una infermera". Vint-i-cinc anys després han passat més de 200 professionals dels quals un 20 per cent homes. "Els homes infermers són molt bones infermeres" explica. "Iniciar una escola d'infermeria ha estat bàsic pel desenvolupament del sistema sanitari andorrà" assegura.

L'any 1992 decideix implicar-se en política per primer cop. Reconeix que fins aquell moment la cosa pública no l'interessa especialment: "quan va deixar de ser molt personal per passar a treballar projectes de conjunt com era fer la Constitució d'un país, vaig decidir fer un pas endavant". Es converteix en la segona dona en la història de la parròquia de Canillo en ser consellera general (la primera va ser Bibana Rossa en el mateix procés electoral) i juntament amb tres dones més, conformen les úniques dones del Consell Constituent, una etapa de la que guarda "un gran record" perquè "per primer cop 28 consellers generals ens posàvem d'acord per impulsar un gran acord col·lectiu".

Dos anys més tard, Òscar Ribas la tria per ocupar el ministeri d'Educació des d'on impulsa nombrosos projectes. No obstant aquell govern només dura deu mesos i la seva etapa purament política finalitza en aquell moment i no la reprèn fins 25 anys més tard, quan ocupa el càrrec de consellera de socials al comú de Canillo ("jo he alterat l'ordre habitual d'accedir a la política" explica riallera).

Mentrestant, els rivals polítics d'aquell primer govern constituent li demanen ser directora de Salut i Benestar, càrrec que ocupa quatre anys en una etapa també "molt profitosa".

A partir del 1998 reprèn de nou la direcció de l'Escola d'infermeria, direcció que ja no abandona fins a la seva jubilació, contribuint a la seva definitiva expansió i des d'on reivindica el paper vocacional de les professions sanitàries. "Si no hi ha vocació no es pot ser infermera. I això s'ha posat molt de manifest en aquesta pandèmia de la Covid19" afirma. I afegeix: "és trist que una pandèmia, que ningú no desitja, hagi de posar en evidència la importància de la sanitat pública".

Sobre la pandèmia, reconeix que li hauria agradat estar en actiu alhora que es mostra sorpresa i preocupada per la situació: "sempre hem vist les pandèmies com coses del passat. Tothom ha cregut que tenim tots els avenços mèdics perquè no es tornin a produir. Per tant, alguna cosa està passant. És moment de reflexionar què no estem fent bé com a societat perquè tornin a aparèixer" indica.

També creu que moltes de les mesures sanitàries que hem implementat han vingut per quedar-se.

Rosa Mari Mandicó, a banda d'infermera, docent i política, ha impulsat nombroses entitats entre les quals el Col·legi d'infermeres, l'Associació d'ex consellers i ex síndics o l'Associació per a la malaltia de l'alzheimer. I no concebeix la vida social d'una persona sense la reivindicació.

Creu que els drets de les dones han experimentat un gran avenç d'ençà de l'aprovació del vot femení, ara fa 45 anys, però considera que queda molt camí per fer, especialment pel que fa a ocupar càrrecs de responsabilitat en tots els àmbits, el sanitari i l'empresarial especialment. "Trobo a faltar més reivindicació per part de les joves; sempre dic a les joves infermeres: lluitem una mica més, necessitem ocupar més càrrecs de responsabilitat".

Rosa Mari Mandicó ha estat la cinquena protagonista de la sèrie Amb Veu de Dona que compta amb el suport del Govern d'Andorra i el patrocini d'Andorra Telecom.