Llibertat d'expressió, manifestacions i un emèrit amb rostre de marbre

Alcoi

Hui vaig a fer-los un batibull de temes que sobrevolen l'actualitat. No vull parlar-los de la Covid, ni de les distintes vacunes, ni de la diarrea mental de Victoria Abril. Prou tinta estan fent corre aquestes qüestions com per a que jo em repetisca com l'all.

Els conte. No hi ha solució més precisa per a endreçar assumptes que tocar-li la butxaca a la gent. A què ve aquesta bajanada? diran vostès. A això vaig.

Sóc un ferm defensor de la llibertat d'expressió. No cal que els ho diga als que ací mateix m'escolten habitualment. També ho son a Radio Alcoi, sens dubte. En cap moment han posat un però a les columnes que els he anat passant i de segur que no estaven d'acord amb moltes d'elles.

Per tant i basant-me en el que els acabe de dir, no crec que ningú haga d'anar a la presó per res del que diga, cante o escriga. La llengua no té ós i molta gent pateix de manca d'educació i molta més encara de manca de trellat. Però no és açò motiu per clavar-los a la gàbia o a la fi, la gàbia estaria de gom a gom. Si l'assumpte ofèn a algú hi ha mecanismes per a denunciar-ho. I per a decidir si té o no raó està la justícia. Una volta emesa la sentència amb una multa acord amb les possibilitats de l'infractor, es soluciona.

I açò val per a tots. Canten trap o canten per soleares. I entrem ací amb altre dels temes: No em fan gràcia els qui tenint càrrecs públics amb els quals s'ha de donar exemple a la ciutadania, defrauden sistemàticament a Hisenda. Encara que ho vulguen torcar pagant substancioses quantitats per netejar la seua imatge. Indignant és que qui ho haja fet siga un rei, emèrit o no, perquè sembla estar per damunt del bé i del mal. I no té res a veure en la meua opinió el meu rebuig a la monarquia. Si els termes bandera o pàtria em semblen del segle XVIII, la monarquia, la noblesa i tot el que els envolta em fan remuntar-me a l'edat mitjana. I miren vostès per on la meua besàvia era marquesa, encara que a mi no m'haga aplegat ni el cognom.

Anem amb altra fauna. No m'agraden els salvatges que aprofiten les manifestacions -una ferramenta democràtica- per generar violència, per saquejar tendes o per trencar tot el mobiliari urbà que se'ls pose per davant. Menys m'agraden els mètodes dels antidisturbis, el lado oscuro de la policia, que aprofiten aquestes tessitures per a traure testosterona mal digerida. Si uns i altres s'hagueren de rascar la butxaca, hi hauria menys desgavells als noticiaris. Noticiaris als que s'hauria de multar també per oferir carronya insistentment. I així tancar aquest cercle viciós que no deia d'envoltar-nos.

Tot ho arregle igual, pensaran. No tot, obvi, però el que és ben clar és que on no impera la necessària educació, les cuites s'han solucionat sempre amb diners o com a Puerto Urraco, així que vagen decidint.