Un any perdut que hem guanyat

Alcoi

És dilluns. Més dilluns que mai. Perquè és 15 de març. Un 15 de març que tanca el cercle d’un any que tenim la sensació que hem perdut. Un any que la vida i les seues circumstàncies ens ha arrapat. Un any d’incertesa i de fatiga, de dubtes, de estar pendents de tot i de tots; de comunicar-se sols amb la mirada, amb els rostres emmordassats per una mascareta, d’evitar les abraçades i les besades. De tristor, perquè al final la sensació de dol ens acompanya, tot i que vulguem mantindre l’optimisme, que sabem que tot passarà, que guanyarem la batalla.

Un any difícil que va començar quan es va decretar l’estat d’alarma. I amb ell, 365 dies, d’una manera o altra, tancats. Física o mentalment. Un any en el que els carrers els vam buidar; els comerços es van tancar, les fàbriques... El silenci es va apoderar de tot i per a molts la soledat es va convertir en l’única companyia. Un any que ens deixa milers de contagis a la ciutat, casi mig miler de morts, de vides truncades, de famílies destrossades... que ens deixa la sensació de fragilitat en la que vivim. Equilibristes damunt del fil.

Però també ha sigut un any d’aprendre lliçons. Un any de balcons, en el que van reconèixer el treball de gent que desprès, quan ja ens vam oblidar d’ells, van continuar sent herois. Anònims herois. És un any d’això, de descobrir que, en qui pots comptar de veritat, és en la teua família, en el teu veí, en qui treballa a un hospital i farà tot el possible per salvar-te la vida. L’any dels anònims, dels dependents de supermercats, del policia, del comerciant.... que quan la cosa pintava mal, ells continuaven endavant.

És l’any de la pandèmia però també dels ciutadans. Un any perdut, tancats, però en el que hem guanyat molt. Hem après a aprendre que la felicitat està darrere de coses tan simples com una xerrada al carrer, una cervesa compartida, una cridà de telèfon, en un somriure, en un amic que et diu: “si et fa falta qualsevol cosa, crida’m”. Crida’m.

Un any perdut que hem guanyat.