El vetust Senat i les pedres del Bosco II

Alcoi

Seré breu.

Com a observadora impenitent de la realitat hi ha hagut un fet que m’ha colpit amb un cúmul de sensacions internes una mica contraposades. Em referisc a l’enderrocament d’un dels edificis al meu parer més importants del patrimoni urbà contestà: el col·legi públic Sant Joan Bosco II. Que conste que en aquest cas la importància no té res a veure amb el seu valor arquitectònic o la seua bellesa estètica, més que qüestionable, sinó amb el significat intrínsec de l’edifici en termes educatius i reivindicatius pel que fa a la reparació d’una injustícia que durava més de trenta anys, això és, la unificació d’un centre educatiu dividit en dos edificis.

En una barreja de sentiments que igual evocaven la nostàlgia que el record, pensava que si les pedres ara amuntegades parlaren ens contarien les històries d’un gran nombre de xiquetes i xiquets contestans que iniciaren el camí de la seua formació acadèmica de la mà de mestres que sempre han cregut en el valor d’una escola pública, democràtica, digna, rigorosa, moderna, participativa, igualitària, solidària, és a dir, d’un grup de mestres d’aquells que fan escola, els noms dels quals romanen en la nostra memòria amb tinta indeleble. Les pedres del Bosco II també ens parlarien de vocació pedagògica, d’històries de superació personal, de moments d’alegria, de preocupació, de tristesa, de tendresa; també ens contarien els debats infinits i les discussions apassionades desplegades dins de les aules. En definitiva, ens parlarien de la vida, perquè de vides està bastida la història d’aquest centre educatiu.

En eixe sentit, vull destacar l’original acomiadament que un grup de mestres, ara ja jubilats, però que formen part de la nostra memòria educativa, van dedicar al que no sols ha sigut el seu centre laboral, sinó també una part important de les seues trajectòries personals. Tots ells, reunits en “vetust Senat”, clausuraven un curs de 37 anys de la manera més èpica: assolant l’escenari on tot havia transcorregut, per a tornar a renàixer com l’au Fènix i continuar respirant l’aire de dignitat d’escola pública que van ajudar a crear. Gràcies MESTRES per haver fet possible que formàrem part d’una gran comunitat educativa. Amb persones com vosaltres fins a l’infinit i més enllà!