La mort i el rite

Alcoi

Este any hem tingut molt present la mort. Més del que ens hagués agradat. Hui he tingut també el plaer de parlar amb una artista local que acaba de rebre el Premi Llançadora i gràcies al periodisme, una vegada més, he pogut establir conversació reflexiva i pròxima sobre este tema.

He estat pensant en les morts que he patit de forma propera aquest últim any i he pensat en totes les morts que s’han produït i no haurien d’haver ocorregut. Que importants són els rites de pas, què important és per als que quedem en vida sentir que hem acompanyat en l’adéu.

Encara que després patim eixe dol, ens permet seguir en pau i superar el que culturalment ens han ensenyat com alguna cosa traumàtica. I la mort al cap i a la fi forma part de la vida perquè és l’absència d’esta, el punt i final cap alguna cosa que desconeixem i que les religions han intentat explicar.

La proposta de Paloma, l’artista amb la que començava la columna, és senzilla, és crear un rite de pas, en certa forma rendir un homenatge profund a les ànimes que ens han deixat i de les que no hem pogut acomiadar-se ni acompanyar. Em sembla d’una bellesa deliciosa que l’art responga des de la creació a una necessitat humana i animal tan profunda.