Qüestió de dret i dignitat

Alcoi

Sóc pare de Pau, un jove de vint-i-dos anys paralític cerebral des del seu naixement i amb una dependència total per a totes les activitats bàsiques de la seua vida diària. Igual que altres famílies amb fills o filles dependents, estem esperant que, quan acaben l'escolarització al cap de vint-i-un anys, l'administració ens puga assignar una plaça en un centre ocupacional, centre de dia o residència per a persones amb diversitat funcional, perquè així puguen seguir rebent les atencions necessàries que precisen per a continuar tenint una vida digna i saludable com siga possible.

El passat mes d'octubre, sorprenentment, ens telefonen de la direcció territorial d'igualtat i polítiques inclusives d'Alacant per oferir-nos eixa plaça tan desitjada per a totes les famílies que compartim l’ansietat de no saber que serà dels nostres fills i filles quan acaben l'etapa educativa.

Quina SORT!, fou la primera reacció que vàrem tindre. La notícia vola i al cap de pocs dies, les mateixes mares i pares que compartim aquesta angoixosa situació, els familiars i amics ens felicitaven alegrant-se i donant-nos la més sincera enhorabona, com si ens haguera tocat la 'grossa de Nadal'...

I jo em pregunte: Qui diu que és una SORT poder disposar de la teua metgessa de capçalera?

Qui anomena SORT a tindre una plaça a l’escola pel teu fill o filla? Disposar d’aquests recursos bàsics no és cap SORT, és un DRET dels ciutadans i ciutadanes, i una obligació de les nostres administracions públiques. En aquesta societat moderna, inclusiva i europea del segle XXI, ningú es qüestiona que els recursos essencials de sanitat o educació no existisquen. Doncs el mateix hauria d'ocórrer amb els recursos necessaris per als nostres fills i filles. Una vegada acabada la seua etapa escolar a vint-i-un anys, no haurien de dependre de la SORT per continuar tenint una vida digna com la gran majoria de joves de la seua edat.

No voldria que fora qüestió de SORT, sinó de DRET i DIGNITAT.