La tardor

Alcoi

Les fulles grogues que cauen al ritme d’un vent lleuger. El silenci de la serra. El murmull tènue dels arbres que parlen susurrant els moviment de les seues branques. La gelor acompanyada d’un bon abric. El cant d’un ocell. El terra ple de colors groguencs i marrons. La reconversió del paisatge que canvia a cada estació.

I des de la ciutat ho oblidem. Oblidem eixe refugi que ens permet viure i ens contagiem de preses i crits i sorolls. I oblidem connectar. I oblidem parar. I oblidem respirar. Però sobre tot, oblidem cuidar, oblidem cuidar el que ens envolta i de vegades, sucumbits en el ritme frenètic, oblidem cuidar-nos a nosaltres mateixos i així no som capaços de fer-ho de ningú més, ni tan sols de la mare terra de la qual s’hem desvinculat excessivament.

Sempre que arriba la tardor és temps d’introspecció i em fa pensar en lo precís que és visitar la natura amb tota la seua bellesa i esplendor per poder seguir connectats a la vida. No sé si ho heu notat, però la tardor és la meua estació preferida. Gaudiu-la.