Blues de la mascareta

Alcoi

Bon dia. L’altra nit em vaig pegar un susto… Estava somniant tan tranquil que els no vacunats anaven pel carrer amb una campaneta al coll, fent clinc clonc clinc clonc, com les vaques, per a saber per on van, quan la pròstata em va despertar. Em vaig alçar del llit, i al passar pel corredor mig endormiscat vaig veure un tio amb la mascareta posada mirant-me amb ulls espantats. Em vaig alarmar, clar, fins que vaig caure en el comte que el tio de la mascareta era jo, reflexat a l’espill del corredor.

I és que, em pose la mascareta i al moment ja se m’ha oblidat que la duc. Una vegada em va parar la Guàrdia Civil en un control pandèmic, i el primer que em va dir la xica va ser: “¿Sabe usted que no es necesario que lleve la mascarilla si viaja solo en el vehículo?” I jo li vaig respondre: “¿Qué mascarilla?” I ella va replicar: “Pues la que lleva usted puesta”.

Per això em costa comprendre a tota eixa gent que li té tanta aversió a esta entranyable i simpàtica prenda, que ja forma part de la indumentària diària de quasi tota la Humanitat. “És que m’ofega”. “És que m’estira les orelles”. “És que m’apreta el nas”. “És que se m’entelen les ulleres”… “És que…”, escolta, quant de tiquismiquis hi ha per ahí. Jo entre a un bar, i entre prou, i repare en que porte la mascareta quan em pose la tassa de cafè a la boca. I després, que si l’higiènica s’afluixa i es despenja, que si la FFP2 resseca la gola… uns teclosos tots, això és el que son.

Jo he portat una FFP2 i damunt d’ella una altra higiènica vàries hores seguides, tot el matí, ben dit, que així m’ho van aconsellar per a entrar a l’hospital, i quan vaig tornar a casa i vaig seure a la taula per a dinar la meua filla em va dir alçant la cella: “Què no et lleves les mascaretes?”.

I que no pense ningú que sóc un d’eixos exagerats hipocondríacs que veuen coronavirus per tot arreu encara que el bitxo siga microscòpic, ben dit, sóc tot el contrari, la possibilitat de contagiar-me, tan plausible, no m’inquieta ni molt ni poquet, i porte la mascareta i les tres punxades de Moderna més per respecte als demés que per protegir-me jo.

Quan passe açò, si passa, esperem que sí, molta gent farta ja llençarà a la brossa les mascaretes que encara tinga per casa, es desfarà d’elles amb voluntat de venjança, les repudiarà; jo crec que guardaré una i la posaré en un marquet. Per a no oblidar-la.