Quan vas a la peixateria, tries la peça que vols, te la netegen com et convingui, pagues i te l«endús a casa. A la subhasta de Montgat, en canvi, la cosa va diferent. Per anar-hi a comprar, s»ha de saber com escatar una dorada, com treure les tripes dels lloritos, o com preparar la sípia sense tacar-te de tinta. Els que hi van per primer cop, a vegades no saben que hi ha aquest hàndicap i quan arriben a casa s«han d»espavilar per aprendre a netejar el peix. Però tot i això, després, la majoria repeteixen. «Ho veus acabat de pescar la nit abans, és fresc de debò i a sobre, té un sabor diferent», diu el Josep Maria. Ell és un habitual i porta des de tres quarts d«una del migdia esperant. Sempre arriba una mica abans que comenci l»espectacle per estudiar bé quin peix descarreguen, així te temps de decidir bé què li interessa. Al cap de poc, es comença a sentir soroll de caixes. L«Ángel i en Salvador apareixen, i comencen a traginar tot el peix d»un costat de les vies del tren a l«altre. Ells dos són els últims pescadors que mantenen viva aquesta tradició. Es posen d»acord per organitzar el gènere en diferents coves i donen la benvinguda a la gent que ja seu als bancs de fusta. Sempre que poden, surten de matinada amb l«Ester i la Seitonesa, les seves dues barques. En funció del temps que fa, de l»època de l«any i de la sort que tenen, troben un peix o un altre. Avui hi ha dorades, salpes, aranyes, pagres o bonítol, però no hi ha llagostins, ni llenguados ni llobarros. També hi ha pop i calamar, que avui aniran buscats. Ja hi han posat un ull al damunt la Montse, que el dia abans ja analitzava a quin preu anava el pop a mercat, i el »Papi« (li diuen el rei del calamar), que ja se»ls imagina «a la romana». En Salvador comença pels primers coves i va comptant enrere, a l«holandesa. Comença per trenta euros i va baixant, de cinc cèntims en cinc cèntims, fins que arriba a vint-i-nou. Del vint-i-nou tira més avall fins arribar al vint-i-vuit i va continuant, fins que algú diu jo i atura el compte enrere. Aquell número és el preu que el client haurà de pagar per emportar-se el cove que s»estava subhastant. Quan en Salvador fa estona que compta però veu que ningú s«anima a dir prou, els espavila i crida senyors, és peix de palangre, eh, està viu!. Aleshores, normalment sempre hi ha algú que acaba fent el pas i que se l»adjudica. I al mateix temps, també hi ha qui no sha acabat de decidir a interrompre i es queda sense el que volia. Al cap d«un quart d»hora, ben bé, ja s«han venut la majoria de peixos. Toca pagar i recollir-ho tot. L»Ángel porta pescant davant del Maresme des dels quinze anys: «Abans hi havia més lluç i molt més peix en general, ara costa molt treure grans quantitats, però venim aquí a Montgat i guanyem el jornal sense haver danar al port dArenys», explica. En Salvador diu que ho fan així perquè és com s«havia fet sempre: No ens queda més que aguantar cantant a l»antiga, jubilar-nos i ja està, i si després algú vol mantenir-ho, doncs millor. S«expliquen amb presses, enfeinats, mentre van recollint caixes i amunteguen el gel que ha sobrat. Les salpes i aquest pagre, que no s»han adjudicat, per casa meva«, confessa lÁngel. Al passeig ja només queden ciclistes i gent que corre. La resta ja desfilen cap a casa carregats de peix fresc. El Josep Maria és a lautobús amb la bossa de dorades penjant del braç. La Montse, en canvi, avui no sha endut el pop que volia, però el Papi, el rei del calamar, ja té tot el que li fa falta per fer els millors calamars a la romana de tota la comarca. Lendemà al matí, quan es despertin, ells i unes quantes desenes de persones més, correran a mirar la pàgina de Facebook del »Rotllo de Montgat per veure si els dos pescadors han sortit de matinada i saber si hi torna a haver subhasta. En cas que sí, tindran una nova oportunitat.