Lourdes Riba: "em preocupa la pèrdua del patrimoni rural"

Andorra la Vella

Lourdes Riba neix el febrer del 1947 a cal Nicolau, a Ordino. És filla de l'Antoni Riba, l'hereu de la casa, i de la Lourdes Sansa, de cal Joanet de Sispony. És la gran de quatre germans i l'única filla, un fet que marcarà la seva vida.

Els pares eren pagesos i a casa, a banda de l'agricultura i la ramaderia, hi havia un molí fariner i una serradora i, per tant, molt de moviment.

Tots dos a mes -pare i mare- van emigrar en temporades concretes. El pare tenia un oncle que havia emigrat a París, un xarcuter molt preuat, amb qui s'hi va estar dos o tres hiverns treballant. I malgrat tenir la possibilitat d'establir-se, i quedar-se la xarcuteria, no ho va fer perquè en ser l'hereu havia de fer-se càrrec de la casa i la família.

La mare, curiosament, també tenia un oncle que havia emigrat a Manresa i que també era xarcuter, amb el qual hi va estar diverses temporades. Fins que es va casar.

Cap dels dos no van patir directament les conseqüències ni de la Guerra Civil ni de la II Guerra Mundial, ni gana ni repressió, però sí sap que a casa de la mare hi va haver molts refugiats republicans espanyols que fugien.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Conserva molts bons records de la seva infància, "sense luxes, sense pretensions però agradable i estimada". I a casa seva sempre hi havia gent, era molt concorreguda i d'aquí que sigui tan sociable i li agradi tant compartir experiències amb la gent.

A casa tothom contribuia a les tasques agrícoles. Recorda molt el temps de l'herba a l'estiu. I no li fa vergonya dir que havia guardat vaques. I malgrat ser una feina dura, li va servir per llegir i molt i per introduir-se en la poesia, un estil que l'apassiona.

Els estudis primaris els va fer a Ordino, amb dos mestres de Pamplona molt recordats, don Jesús i doña Encarna, per després passar a mans de la Maria Laborda de Sant Julià.

Els anys d'estudiant van ser molt agradables. Ella anava a l'escola espanyola, una escola unitària, amb nens i nenes de totes les edats. Recorda que era una bona estudiant i d'aquí que tot el seu entorn insistís en què continués més enllà. D'aquella etapa explica una anècdota i és que els alumnes més grans ajudaven els més petits. I a un d'ells li va tocar fer-li de logopeda perquè li costava pronunciar l'erre. "Pots comptar quina logopeda podia ser amb deu anys!".

En aquell moment ja va començar a desenvolupar la vocació de mestra.

Per poder fer el batxillerat i continuar els estudis (a Andorra no hi havia institut en aquella època) hi va intervenir molt directament el seu cosí, en Marc Vila Riba i la seva dona, l'Elidà Amigó, els quals van convéncer els seus pares que estudiés. L'Elidà va estudiar en un internat de monges de Lleida i coneixia la directora, de manera que li va aconseguir plaça, cosa de la està molt agraïda perquè no sap què hagués fet si no hagués pogut continuar estudiant. La seva mare volia que fos modista. Però no li agradava.

A l'internat, va tenir la gran sort que les monges eren Dominiques i eren "un pèl més avançades que les altres". Tenien més llibertat, podien parlar més obertament "dins la rigidesa de l'epoca" amb la represió franquista i el domini absolut del castellà. Recorda que hi havia "tres o quatre mestres monges molt catalanistes que sí permetien l'estudi del català". Allà aconsegueix acabar el batxillerat i estudiar magisteri, sent un dels centres més prestigiosos de la província en aquesta matèria.

Un cop acabats els estudis a Lleida fa el salt a Barcelona. A Andorra encara no hi volia tornar i gràcies a un cúmul de casualitats va poder instal·lar-se a la ciutat comtal per treballar i continuar formant-se. "Barcelona m'atreia molt, em fascinava; hi havia estat en diverses ocasions, hi tenia uns tiets però mai no vaig tenir l'oportunitat de viure-hi". Gràcies a una amiga, que li va proposar mudar-se, va pensar, " i per què no?". I així ho va fer. Hi va viure 13 anys. Allà coneix al seu marit, cria els seus fills i continua amb la seva carrera professional.

Després de tretze anys, torna a Andorra amb tota la família per motius laborals. El marit perd la feina i al Principat tenia més oportunitats laborals. Ella, a més, va aconseguir plaça de mestra de català i institucions andorranes al ministeri d'Educació, cosa que la va fer molt feliç i la va enriquir molt.

Per les seves mans han passat centenars d'alumnes, alguns d'ells d'il·lustres com l'actual cap de Govern, Xavier Espot: "era un nen que ja desputava quan jo el tenia; potser el què més" però també l'historiador i escriptor, Robert Lizarte, i d'altres, que no són populars però que s'estima igual que els què son coneguts.

Dona inquieta de mena, des de jove ja es va implicar en moviments culturals. En l'epata de Lleida va participar en la JEC, les joventuts estudiantils catòliques; i després a Barcelona, va participar en una associació cultural de dones anomenada DONNA. Organitzaven conferències, sortides i activitats culturals per a les dones, amb un notable nombre de sòcies, tot i les dificultats del moment per la dictadura.

En un moment determinat canvia l'ensenyament pel món de l'empresa. Inaugura a Ordino una botiga de regals, artesania i productes de proximitat. Alhora li permetia estar a prop dels pares que es feien grans. I la va obrir amb un nom singular, Macarulla, que en ordinenc és la pinya del pi. I des de Macarulla també va fer molta cultura i sobretot difusió de la cultura popular.

Un cop jubilada, reprèn la seva implicació amb el món associatiu i amb la recuperació del patrimoni i de la memòria. Fa dos anys que participa en l'organització de la Fira del bestiar i en l'exposició d'eines antigues "perquè tot el patrimoni rural s'està perdent, està tancat amb eres i corts de qualsevol manera" cosa que li preocupa. I també ha pres part en la recuperació de les falles, de l'ossa d'Ordino i dels contrabandistes entre d'altres tradicions. Creu que és important que tothom s'hi impliqui en la recuperació de les tradicions perquè la gent jove ha desconnectat dels seus origens.

No comparteix la sobrepresència de l'anglès en molts dels esdeveniments que tenen lloc a Andorra, en considerar que es menysprea el català, cosa que li fa mal.

I ara està immersa en un projecte que centra els seus principals objectius: la creació d'un museu o d'un centre d'interpretació de la pagesia, una activitat que la porta de cap. Té una gran col·lecció d'eines del camp i vol que les institucions s'hi impliquin perquè "l'origen d'Andorra és el la pagesia; no venim de l'avinguda Meritxell o Carlemany, sinó del món rural". Entén que després de la pandèmia hi hagi altres prioritats però creu que és necessari conservar aquest patrimoni. "Jo hi lluitaré per aconseguir-ho".

A banda de l'Associació de cultural popular, també és membres de l'Associació de la gent gran d'Ordino. Però curiosament, sent una dona amb tant empenta i tanta implicació social, no hagi volgut mai participar en política. No hi creu massa i pensaque "no seria massa bona per a la política" tot i que hi ha tradició familiar al respecte (el pare va ser cònsol d'Ordino i conseller general, i els seus germans han exercit càrrecs polítics).

Encara no vulgui participar-hi sí que l'interessa, i n'està molt al corrent. Li agrada molt l'evolució que ha fet el país els darrers anys però també li fa por el creixement desorbitat i la pèrdua de valors. "Em fa por tot el què està arribant: la pèrdua de valors, el desenfrenament de la construcció; no sé si Andorra podrà amb tot el què està venint". Però malgrat les amenaces, confia en què Andorra té futur tot i que cada vegada "és més difícil de gestionar".

Valora el paper de la dona actualment a Andorra: "la situació és molt millor que quan jo era jove, per exemple; hi ha moltes dones en política, moltes dones emprenedores, capitanejant projectes empresarials i n'estic molt contenta tot i que encara no hem arribar als límits d'igualtat que a mi m'hagués agradat".

Lourdes Riba és la segona protagonista de la cinquena temporada de la sèrie Amb Veu de Dona, la qual compta amb el suport del Govern d'Andorra i el patrocini d'Andorra Telecom.