Rosario Balletbó: "he tingut una vida llarga i dura i no vull que ningú més passi una guerra"
La protagonista del sisè capítol de Amb Veu de dona és una laurediana de 100 anys que ha sobreviscut a dues guerres i dues pandèmies, sent una de les dones més longeves del país,
Rosario Balletbó a casa seva durant l'entrevista per "Amb veu de dona". / Marisol Fuentes Pérez
Sant Julià de Lòria
Rosario Balletbó va néixer fa tot just un segle a la localitat fronterera de Civís. Als cinc mesos va quedar orfe de pare i la mare va haver de cuidar-se tota sola de tres fills petits en una casa de pagés de muntanya que encara avui existeix: cal Teixaire.
La Rosario és la petita de tres germans i la única noia. Però això no li impedeix treballar als camps com el que més, ajudada per una mula i, per tota força mecànica, "els braços".
La casa tenia camps, vaques, conills i gallines i criaven un porc cada any. I com tots els infants del seu poble, anaven a l'escola rural, que era particular, mentre no havien d'ajudar al camp. "Quan arribava el bon temps, tots a treballar".
Va estudiar a l'escola del poble fins el 14 anys, moment en què esclata la Guerra Civil espanyola. Els germans són cridats a files i a la casa queden soles la mare i la Rosario per cuidar del bestiar i dels camps.
Viu molt de prop la desfilada constant de carrabiners i soldats, de passadors i de contrabandistes. I també els horrors de la guerra que maten una cosina seva i dos amics petits del poble. "Els soldats feien exercicis de tir a prop del poble. Les meves cosines van trobar un morter que no havia esclatat i van pensar que era una joguina. Se'l van emportar a casa i l'endemà al matí, sense esmorzar ni rentar-se, van baixar al llindar de la porta a picar-lo, fins que va esclatar". Una d'elles va morir a l'acte mentre que l'altra va quedar ferida en una cama.
Aquest és un dels records més agres que conserva de la guerra però també com l'alcalde del poble i altres veïns la feien creuar per la muntanya amb la mula per passar armament. Aprofitant la innocència d'una nena de 14 anys, li van demanar que portés fins a les valls veïnes carregaments de munició sense que sabés què hi transportava. Van ser els propis soldats d'un bàndol o de l'altre els què l'avisaven que no ho dugués fins al destacament per por a represàlies. "Jo no podia deixar la mula, era la nostra eina de treball, però em van avisar que no hi anés, i quan vaig arribar a destí la vaig deixar als soldats que ens la van tornar tota nafrada i la vam haver de curar durant dies". Amb el temps pensa "quina poca vergonya aquells alcaldes que s'aprofitaven d'unes dones soles!".
Durant la guerra també van acollir a casa soldats, dels què sempre guarda bon record: "sempre ho diré, que ens van tractar millor els forasters que no pas la gent del poble". I és que al llarg de tota la guera i fins més tard, la Rosario i la mare es van cuidar soles de la casa i van sobreviure com van poder. Els germans van haver de fer el servei militar un total de set anys, i un d'ells va fugir una temporada a França.
La Rosario no se n'amaga que, en conéixer tots els camins de muntanya que duien fins Andorra, passava productes d'estraperlo: cafè, xocolata, sucre i altres.
I malgrat els temps difícils i d'economia de subsistència, sempre van tenir temps per divertir-se. A la Rosario el què més li agradava era ballar. "Venia un acordionista al poble i tot el jovent deixàvem les feines i anàvem a ballar". O bé, es desplaçaven a la Seu d'Urgell, on els diumenge hi havia ball amb orquestra. "A la Seu feien uns balls molt macos, els millors de la comarca" explica. Però el cert és que els calia ben poc per passar-s'ho bé: "mentre uns cantaven, els altres ballàvem", així que, fins i tot sense música, treien temps per divertir-se.
També li agradava molt anar a l'aplec de Canòlich cada any. Hi anaven a peu, des de Civís, i a l'esplanada feien un gran dinar.
L'any 1941 coneix el seu home en un ball de festa major, a Certés. Era refugiat republicà que provenia d'Anserall, on era perseguit. I per sobreviure, la parella va fer de tot, fins i tot contraban de tabac. Ell, en fardos per la muntanya; i ella, passant-lo per la duana, amagat a les mitges.
Fins que aconsegueixen entrar a treballar a la fàbrica de tabac Reig que va donar feina a molts joves d'Andorra i de l'Alt Urgell en aquella època.
La Rosario va ser durant dos anys l'encarregada de la fermentació, una feina molt dura i perillosa amb un gran risc per a la salut. Hi treballa fins que neix el seu primer fill, l'any 1948, per després passar a servir a la casa de l'excap de Govern Òscar Ribas.
Gràcies a les feines de la fàbrica i de la casa dels Reig, la família no va haver d'emigrar ni fer veremes a França com molts dels andorrans de l'època.
La Rosario treballa fins ben passada la jubilació. No fa mai vacances ni gran viatges, més enllà de passar algun cap de setmana o dia festiu a la casa familiar del seu marit a Anserall.
Diu que no li agrada la vida d'avui, que és massa materialista i que a la seva joventut, malgrat ser una vida molt dura era "més sana" que avui. Considera que molts joves d'ara defugen de la feina i que els costa treballar. Però malgrat tot, no voldria que ningú tornés a passar una guerra. "No sé què vindrà però el què veig no m'agrada" explica, en relació al què passa a Ucraïna i a altres parts del món.
"Espero que ningú hagi de passar cap més guerra, jo vull que hi hagi pau al món i que tothom tingui per viure i per treballar". Aquest és el desig d'una padrina centenària que ho ha vist pràcticament tot: dues guerres i dues pandèmies.
Rosario Balletbó ha estat la sisena protagonista de la sèrie Amb Veu de Dona d'aquesta temporada, que compta amb el suport del Govern d'Andorra i amb el patrocini d'Andorra Telecom.
