Otília Coy: "Andorra ha estat sempre un país d'acollida"

Andorra la Vella

Otília Coy és tot un exemple d'integració i superació i la viva veu de l'evolució de l'Andorra moderna. Amb només tres mesos va arribar al país amb la seva família procedent d'Albacete en plena postguerra i amb els nazis a l'altra banda de la frontera. El pare havia decidit sortir del poble, Tobarra, per motius polítics després d'haver estat voluntari amb les forces republicanes.

Les dures condicions de vida d'una Andorra del 1944, amb tot per fer i per construir, van provocar que Otília emmalaltís de manera que part de la família va decidir passar els hiverns al poble i els estius aquí mentre el pare, paleta, hi treballava. Una vida d'anades i vingudes que acaba quan l'Otília té 6 anys amb la mor prematura del seu progenitor, segurament deguda a les seqüel·les derivades de la Guerra Civil espanyola.

Que la família recaigués a Andorra va ser una casualitat i una sort. Perquè la idea inicial del pare era fugir a França, aleshores ocupada pels nazis. De fet, dos companys que van passar la frontera van acabar assassinats en un camp d'extermini.

Amb la mort del pare, la mare, Justa (qui posteriorment es va convertir en tot un personatge molt conegut al país), decideix establir-se definitivament a Andorra. Però deixa l'Otília amb uns familiars a València, amb més recursos econòmics, per poder tirar endavant amb les altres dues nenes. La Justa, analfabeta, rentava roba a casa, netejava hotels, escales i cases particulars com la dels Rebés o els Claret, fins que va aconseguir una feina fixa a La Poste on hi va treballar fins que es va jubilar.

Durant dos anys l'Otília viu a València molt a disgust i amb molta tristor. Recorda aquesta etapa amb molta amargor: "vaig pensar que la meva mare m'abandonava; acabava de perdre el meu pare a qui m'estimava molt i jo volia estar amb la meva mare i les meves germanes; una circumstància que arrossego de per vida". A punt de fer els 9 anys torna a Andorra definitivament i al poc la mare li busca feina amb un sastre, el Sr. Serret, perquè aprengués l'ofici.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Ampliar

Però a l'Otília no li agrada gens l'agulla. De fet, detestava cosir i brodar i volia continuar a l'escola. Tant és així que s'escapava de les classes de costura per anar a estudi. I uns dies s'estava a l'escola espanyola i uns altres a la francesa que compartien edifici a Andorra la Vella. Seia al final de la classe i escoltava. "La madame Molné em donava fulles per escriure" explica. I segueix: "És molt curiós perquè jo amb nou anys ja sabia perfectament llegir i escriure en castellà, català i francès". Mai va aconseguir acabar un curs complet però malgrat aquesta circumstància i de manera autodidacta sempre va intentar aprendre allò que l'interessava. "He llegit molt sempre; sobre història, literatura, geografia..." diu, per afegir "quan me n'assabentava que algú ensenyava, li demanava que em donés classes; de català, per exemple". I és que el seu lema és "si es vol, es pot".

De sempre l'Otília creu imprescindible parlar l'idioma del país d'acollida. "Si un es vol integrar el primer que ha de fer és aprendre l'idioma". En el seu cas, i com a dona molt inquieta, també va ser important participar en la vida social i cultural del país des de ben jove. Així, va formar part del grup de ball del contrapàs d'Andorra la Vella, de la coral, de l'agrupació sardanista i dels grups de teatre de la capital. Amb aquesta intensa activitat, arriba a conèixer el mestre Fontbernat, un exiliat polític català director de corals i compositor de sardanes; o Pau Casals en les seves visites a la família Claret per a qui treballava la seva mare. "Els Claret estimaven molt la Justa. Tant és així que van pagar la comunió de la meva germana petita, Anna Mari". Per això creu que "Andorra ha estat sempre un país d'acollida. Tant a mi, com a la meva mare i a les meves germanes ens han tractat sempre molt bé". I a canvi, el retorn ha estat integrar-se, aprendre el català i formar part de la vida social al màxim.

L'Otília és per tant una dona feta a sí mateixa, autodidàcta i emprenedora. Amb només 16 anys ja comença a treballar a tot un referent del comerç andorrà: els magatzems Pompadour, a les galeries Principat. L'anècdota més impressionant d'aquesta etapa és que aconsegueix vendre a la dona del dictador Francisco Franco diversos conjunts de roba per a les netes i un impermeable per al 'caudillo' per quan anava a pescar les famoses tonyines a Galícia. "Si el va arribar a estrenar, ja no ho sé" explica rient.

Ampliar

"A Espanya no hi havia res. Aquí veníem de tot: roba a metres, vestits de marques franceses, perfumeria, impermeables, joieria..." explica l'Otília. "Venia gent molt exquisida com la Carmen de Franco acompanyada de la dona del Porcioles". I és que l'esposa del dictador havia visitat en diverses ocasions Andorra atreta per les compres i la cuina del restaurant de Kyma Calvó a Santa Coloma.

L'Otília és per tant memòria viva de l'evolució d'Andorra i un exemple de les dones de la seva generació. Als magatzems Pompadour coneix el seu futur marit, el Gabriel Fernández, un home també fet a sí mateix.

Tots dos hi treballen fins que es casen però la dura vida del comerç de l'època, sense vacances, ni caps de setmana ni festius, els obliga a buscar una feina millor. "Entràvem a primera hora del matí i molts dies no marxaven fins la mitjanit, perquè aprofitàvem per atendre els clients que sortien del cinema Principat", a l'avinguda Meritxell.

Després d'aquella etapa l'Otília treballa poc: a una perfumeria i a una joieria, fins que neix el seu primer fill. I és que pateix una depressió postpart que se li complica amb el temps, i acaba derivant en un transtorn mental que ella atribueix a traumes de la infància. "Durant 23 anys vaig anar a un psiquiatra de Barcelona fins que ho vaig superar".

No és l'única malaltia greu que l'Otília supera al llarg de la seva vida. Perquè amb només 51 anys i tant sols vuit mesos després de la mort de la seva germana pertita, li diagnostiquen un càncer de mama, el mateix que a l'Anna Mari. "La malaltia de la meva germana em canvia la vida en tots els sentits". Perquè és així que comença a fer-se les revisions que acaben detectant-li la malaltia a temps.

Si ha de donar un consell a les dones que passen pel mateix procés, recomana "no enfonsar-se, afrontar-ho amb naturalitat, tirar endavant amb les forces que es pugui i viure el dia a dia".

Sobre la immigració, Otília Coy creu que el procés d'integració ha de ser bidireccional: la persona ha de voler-se integrar i el país l'ha de voler acollir. "Recentment escolto, sobretot en persones joves, coses que no m'agraden" i contempla amb resignació com certes actituds discriminatòries cuallen.

Darrerament s'ha implicat molt amb el BC Andorra. De sempre li ha agradat molt l'esport perquè li apassiona "l'esperit guanyador" de la competició però també "el sentiment de pertanyença" a un club o a un país: "identificar-te amb un equip és molt emocionant".

Ampliar

Otília Coy ha estat la primera convidada de la setena temporada de la sèrie "Amb Veu de Dona" que patrocina Andorra Telecom i compta amb el suport del Govern d'Andorra.