Roser Suñé: "La veu de la dona encara no té el mateix pes que la veu de l'home, especialment en política"

Roser Suñé passarà a la història per ser la primera dona Síndica General en 800 anys. Però la seva ha estat una llarga trajectòria de servei públic que va arrencar als anys vuitanta com a professora de català, que va continuar en el camp de la formació i dels afers exteriors fins culminar en la primera autoritat del país.

Procedent d'una família molt modesta que va emigrar de les comarques veïnes per motius laborals i familiars, la Roser neix a Andorra la Vella el 1960 i viu la primera infància al bell mig del centre històric de la capital en un país de poques comoditats i per construir.

Els entorns de Casa de la Vall son el seu pati de jocs, i estudia a les monges, destacant des de molt petita com una alumna avantatjada que aprèn a llegir abans que la resta i desenvolupa ben aviat una gran afició per la lectura.

La seva és una infància feliç, de la què guarda molt bons records.

També des de ben petita ja sent la vocació per l'ensenyament. Jugava ja a ensenyar i assegurava a tothom que li preguntava que de gran seria "madre" (el nom que rebien les monges mestres).

Quan acaba aquesta etapa, marxa a l'institut espanyol a Aixovall. Un espai al què hi torna anys més tard com a directora del centre de formació d'adults. "Vaig retornant als espais, una cosa que m'agrada" confessa, malgrat considerar-se una dona despresa dels records materials.

Durant el batxillerat també destaca amb molt bones notes perquè sempre ha sentit passió per aprendre i pel coneixement, "l'element clau per a la llibertat de les persones" assegura. I per això l'irrita profundament que l'ensenyament públic no ocupi el lloc que ha d'ocupar, perquè en la seva opinió "és el gran igualador social".

És en aquesta etapa quan decideix que farà filologia. I ho descobreix gràcies a una professora de llengua, Isabel Estany, amb qui gaudia molt de les seves classes.

Però primer estudia magisteri a l'escola Blanquerna de Barcelona, malgrat l'oposició del seu pare, per dotar-se de les eines educatives necessàries per dedicar-se a l'ensenyament. I posteriorment, cursa filologia catalana a la UB que és el què realment li agrada. I és que de totes les feines que ha fet, que han estat moltes i molt diverses, confessa que la que sempre repetiria és la de l'educació.

La Roser Suñé hauria continuat estudiant lingüística però la malaltia del seu pare i la seva mort prematura la van obligar a renunciar per posar-se a treballar i ajudar a la família a tirar endavant.

Va començar molt jove a ensenyar català al Lycée, per on van passar molts alumnes, alguns d'il·lustres, i amb molts dels quals ha coincidit posteriorment en la seva etapa política. I destaca com una professora molt implicada i empàtica, justa i poc dogmàtica.

Sempre ha treballat amb adolescents perquè assegura entendre's bé amb ells. Creu que hi ha massa tòpics sobre aquest col·lectiu. Entén que és una època complicada, i segurament era més fàcil abans que ara. "Ara s'ha trencat el contracte social en alguns àmbits" assegura.

El 1998 canvia radicalment de vida en creuar-se l'oportunitat de viure a Nova York. Una oportunitat que se li presenta de la mà justament d'un exalumne: Juli Minoves. La Roser és, però, persona molt oberta als canvis i malgrat sentir vocació per l'ensenyament també li agraden els reptes i no s'ho pensa dues vegades. Accepta la proposta de ser la cap de la missió permanent andorrana a les Nacions Unides, una vida i un organisme molt interessants en una ciutat dinàmica i apassionant, en un moment en el què pot continuar aprenent i formant-se, tot i tenir clar que seria una estada temporal.

Ampliar

Cerrar

A Nova York viu en primera persona els atemptats de l'11S que la marquen especialment. Creu que pateix estrés post-traumàtic perquè mai més ha tornat a veure les imatges ni els memorials.

En tornar, continua al ministeri d'exteriors fins que el 2011 és nomenada ministra d'Educació. Acabar de titular d'aquesta cartera no era el procés natural. Segons explica, no es activa políticament, sempre es va negar a pertànyer a un partit, i de la seva etapa de convivència amb diferents gabinets dels cap de Govern, no li trobava cap interès a la feina governamental. Va ser per la insistència de Toni Martí que acaba acceptant el càrrec després de negar-se durant quinze dies. "Dec patir alguna contradicció interna perquè no m'agrada el poder però sempre n'he tingut".

Com a ministra impulsa la reforma educativa del PERMSEA, un projecte que comença al 2008, que troba molt avançat i al qual decideix donar-li continuïtat. Passat els anys pensa que "el PERMSEA encara és massa jove per avaluar-lo; en educació, els projectes necessiten anys per assentar-se i son vius; un dels nostres pecats com a andorrans es que no sabem tenir la capacitat d'avaluar les coses quan les fem". I afegeix: "hem de crear, implementar i al mateix moment avaluar i reconduir; els projectes no van sols i el sistema educatiu andorrà pateix d'una cosa important que és l'èxit: en molt poc temps creix moltíssim i necessitaria un esforç monumental de formació dels seus equips docents". Així pensa que, a cada ensenyant que arriba "l'hauríem d'acompanyar durant un període llarg per poder integrar bé les concepcions educatives". Del PERMSEA, diu, "es parlarà de la implementació i l'ús de les tauletes quan no és el més important; le tauletes no son més que una eina i el què cal és ensenyar a utilitzar-la".

El moment clau de la seva trajectòria política arriba el 2019 quan és nomenada primera dona Síndica General en la història del país. "Soc pregunta d'examen" afirma amb ironia perquè serà recordada merescudament per aquest fet, tot i que també li agradaria que se'n destaqués la seva tasca al capdavant de la primera institució del país.

Ampliar

Cerrar

En canvi no fa un segon mandat perquè creu que vuit anys és un període massa llarg. "El termini lògic és sis" considera, perquè amb més temps "es perd la perspectiva, vius en una bombolla i perds el contacte amb la realitat".

La seva és la legislatura de la covid, que va viure amb molta intensitat però també com a molt dura i difícil.

I de la pandèmia afirma que no hem sortit millors perquè "ha accelerat moltes pors i la por és mala companya de viatje". I sobre la desafecció política, l'entén perfectament quan les institucions no responen a les necessitats de la ciutadania, com ara durant la dana de València. "La gent el què vol es poder menjar, tenir un sostre i poder-se desenvolupar com a persona".

Preguntada si després d'haver aconseguit la paritat política s'ha avançat en igualtat, creu que "en molts fets s'ha avançat i és evident que Andorra no és una societat on les dones no puguin ocupar llocs igualitaris però continuo pensant que la veu de la dona no té el mateix pes que la dels homes, i en política les opinions de les dones no valen el mateix que les opinions dels homes; no s'escolta de la mateixa manera una dona que un home i no sé perquè hi ha tendència a desqualificar-te quan parles de temes econòmics o de geopolítica". I malgrat la pressió intensa i ben feta dels grups feministes, creu que en paral·lel han crescut els moviments més reaccionaris, el què obliga al feminisme a continuar empenyent per lluitar pel què s'ha aconseguit i pel que encara falta per aconseguir.

Ampliar

Cerrar

Finalment, i com a consell a les dones joves, les recomana que "mantinguin els seus reptes, que no s'aturin, que tot es pot aconseguir, i sobretot que mantinguin el sentit de sororitat".

Roser Suñé ha estat la quarta protagonista de la present temporada de Amb Veu de Dona que compta amb el suport del Govern d'Andorra i el patrocini d'Andorra Telecom.