La familia Taltavull i les empreses sucreres a Píndoles de història de Menorca

Maó

Quan l'historiador Amador Marí va explicar-nos com funcionaven les empreses que duien esclaus d'Àfrica a Amèrica, quasi sense deixar de xerrar del mateix tema, obrim un nou capítol que ens permet conèixer les aventures d'una nissaga de menorquins, els Taltavull, que van tenir negocis del cultiu de la canya de sucre a Cuba i a d'altres bandes. Aquest es l'argument del capítol que podeu sentir a continuació.

El dia a dia d'una explotació sucrera

La vida a les explotacions sucreres d’Amèrica durant el segle XIX, especialment al Carib i a Cuba, estava marcada per un sistema econòmic intensiu, dur i profundament desigual. Les plantacions de canya de sucre eren grans unitats de producció orientades al mercat internacional, sobretot europeu i nord-americà, i funcionaven gràcies a una enorme quantitat de mà d’obra sotmesa a condicions extremes.

Fins a mitjan segle XIX, la base del treball a moltes plantacions era l’esclavitud africana. Homes, dones i infants esclavitzats realitzaven feines molt dures: tallar la canya sota el sol tropical, transportar-la fins als enginys, alimentar les màquines de trituració i treballar als calders on es bullia el suc per obtenir el sucre. Les jornades eren llargues, sovint de sol a sol, i durant l’època de la collita (la zafra) el treball podia continuar dia i nit. Les condicions de vida eren precàries, amb mala alimentació, càstigs físics i una esperança de vida molt baixa.

L'illa de Cuba

A Cuba, una de les principals productores mundials de sucre, el sistema sucrer va experimentar una forta modernització tècnica al segle XIX, amb la introducció de màquines de vapor i ferrocarrils. Tot i això, el progrés tecnològic no va millorar la situació dels treballadors. Després de l’abolició de l’esclavitud (1886), molts antics esclaus i immigrants contractats —com xinesos o jornalers pobres— van continuar treballant en condicions d’explotació, amb salaris baixos i una forta dependència dels propietaris.

Els propietaris de les plantacions, sovint una minoria blanca i rica, vivien en contrast amb la resta de la població. Controlaven no només l’economia, sinó també la vida social i política de les regions sucreres. Així, les explotacions de sucre del segle XIX van ser espais de gran riquesa per a uns pocs i de sofriment constant per a la majoria, deixant una empremta profunda en la història social d’Amèrica.