Sílvia Soler: "Cadascú fa el dol com pot, no com vol"

La mare de la Sílvia Soler li va llençar els llibres de lectura per la finestra perquè estava farta que la seva filla substituís la lectura per l'estudi. Després va baixar al pati de llums a buscar-los. Des de llavors, va saber que es volia dedicar a escriure novel·les. No pensava que fos possible: "Jo mai em vaig imaginar que podria viure d'això".

Entre els seus reconeixements, es troba el premi Prudenci Bertrana de novel·la el 2008 per Petons de diumenge i el Ramon Llull el 2013, també de novel·la, per L'estiu que comença.

Es defineix com una badalonina de Figueres. Els seus pares van morir joves, això l'ha fet pensar i escriure molt sobre el dol. "Cadascú fa el dol com pot, no com vol. Jo acustumo a parlar molt sobre els morts, a mi m'agarada fer-ho per tornar-los a la vida.

Durant el confinament no va poder escriure, no per estar confinada, sinó perquè just li acabaven de comunicar que tenia càncer: "El dolor no et permet pensar en res més". "Va ser una època complicada, anava a les sessions de la quimioteràpia en una època que no podia entrar ningú", recorda, "el dolor és devastador, et fa patir a tu i a la gent que t'estima".