Begoña Alberdi: "Em van dir que era una nena rara perquè volia ser soprano"

Barcelona

Begoña Alberdi és la soprano que va apropar l'òpera al poble durant la pandèmia de la Covid-19. Després de 30 anys cantant al Liceu i a altres grans escenaris al costat de figures com Montserrat Caballer o Josep Carreras, es va fer famosa pel gran públic cantant 72 nits seguides durant el confinament. Al principi ho feia des del balcó, més endavant es va desplaçar al centre d'un interior d'illa del barri de l'Eixample de Barcelona, on l'acústica era "impressionant".

Assegura que es va emocionar més cantant des del balcó que als teatres, ho va començar a fer amb vergonya, però després ho va trobar quelcom apassionant. "En aquest país hi ha molt poca història, el tema cultural deixa molt a desitjar. Molta gent va donar el seu art a canvi de res, i darrere d'un do hi ha molta preparació", reivindica.

L'òpera i la música clàssica la va atrapar des de ben petita, quan els seus pares ho escoltaven. "Em van dir que era una nena rara perquè volia ser soprano", recorda. No ha tingut una vida fàcil, els seus pares van morir molt joves i la família que la va acollir la va maltractar durant tretze anys. Es va escapar i va haver d'estalviar per poder estudiar al Conservatori del Liceu. El 1989 va dubtar al mateix Liceu, "ho he aconseguit", es va dir a ella mateixa.

El 2009 va treure el seu El poder de la emoción, una avantsala del que passaria més endavant, i ara ja ha enregistrat un altre que està en procés de distribució. "A finals de novembre segurament ja tindrem disc", avança. El 23 de desembre cantarà a Santa Maria del Mar. "Si la meva veu pot treure la tristor d'alguna persona, no puc dir que no a cantar en qualsevol acte benèfic", acaba.

Durant la seva entrevista al Llapis de memòria ha recordat les paraules que va deixar anar durant una entrevista amb Jesús Quintero: "S'ha de cantar amb el cor, però també amb el cap, si et pot el personatge és perillós".