Carlos del Amor: "La vida d'un periodista cultural no és una catifa vermella"

Barcelona

Avui hem connectat les cançons del periodista cultural de Televisió Espanyola, Carlos del Amor, que ha vingut a presentar-nos el seu darrer llibre Retratarte, en el que explica la intrahistòria que amaguen trenta cinc retrats i autoretrats de la història de l’Art.

Sweet Child of Mine dels Guns’n’Roses ha sigut la primera cançó en sonar “aquest va ser el primer macroconcert al que vaig anar, em va costar quatre mil pessetes... recordo que va ser al Vicente Calderón, que es va aplaçar un any, però vaig aguantar fins l’any següent per poder veure’ls en directe”. Tot seguit, hem escoltat Me Olvidé De Vivir de Julio Iglesias, la cançó que el transporta a la seva infància per Múrcia -quan viatjava en cotxe amb els seus pares i els seus germans-, i Roll With It dels Oasis, que li recorda la seva etapa a Londres, quan treballava de recollidor de gots en una discoteca i fent llits en un hotel del barri de Paddington.

A continuació, han sonat tres clàssics de la música espanyola contemporània; Qué Puedo Hacer de Los Planetas “el primer grup indie d’Espanya, que va obrir el camí per tants i tants grups que ha vingut després... de tant en tant, m’encanta tornar a escoltar-los”; Sucede de Extremoduro, amb el que hem xerrat de la bonica relació que ha forjat amb Robe Iniesta -el líder de la banda- a base d’entrevistar-lo durant més de vint anys; i Turnedo d’Ivan Ferreiro, un músic al que el Carlos sempre ha admirat, i a qui va fotografiar davant del Guernika de Picasso.

Per posar la cirereta final a aquesta interessant i enriquidora xerrada amb el Carlos del Amor –on la cultura, els museus i les vivències personals han sigut les protagonistes-, hem escoltat una versió en directe –seleccionada minuciosament pel propi Carlos- del Ojalá del Silvio Rodríguez.

El programa

El Llapis de Memòria és un programa conduït per Òscar Moré, cada dia de 15h a 16h a Ser Catalunya, amb un propòsit tan simple com efectiu i emotiu: recórrer la trajectòria vital dels nostres convidats a través de les cançons que han marcat la seva vida. És a dir, utilitzar el gran poder de la música com un àlbum de fotografies que evoca records, olors, moments, etc.

No cal dir que pel Llapis de Memòria, hi passen convidats de totes les professions, gènere, edats, classes socials, ètnies... Bàsicament, per què estem convençuts que tots i cadascun de nosaltres, tenim el nostre Llapis de Memòria. Com deia l’escriptor francès Victor Hugo: “la música expressa allò que no pot ser dit, i allò que és impossible mantenir en silenci”.