"El futbol és la forma més fàcil d'entendre com funcionen els països i les societats"

Barcelona

Per què no es queden a l'Àfrica? és el llibre en què el periodista Jaume Portell, que es va començar a interessar pel continent africà a través del futbol, analitza després dels seus últims viatges al continent africà el fenòmen de la migració des de l'altra banda del mirall: "El futbol és la forma més fàcil d'entendre com funcionen els països o com funcionen les societats", explica a La Graderia del Balcó. "Els clubs representen col·lectius de característiques determinades, tenen rivals... i a mi em va començar a interessar l'Àfrica a través del futbol i les primeres estrelles africanes que recordo: Samuel Eto'o, Touré Yaya..." Una d'aquestes estrelles de l'actualitat, Sadio Mané, ha estat notícia els últimes dies pel cop de puny que va donar al seu company d'equip al Bayern, Leroy Sané, després de perdre per 3 a 0 a la Champions al camp del Manchester City.

Portell era a Dakar la nit que Mané es va coronar com a campió de la primera Copa d'Àfrica de la història del Senegal. Després de viure en primera persona el patiment de les semifinals i la final i la posterior celebració desfermada, el periodista reflexiona: "Mané és una metàfora del millor i del pitjor del país. D'una banda és la metàfora de l'èxit: ha anat a Europa, ha triomfat, ha guanyat molts diners i n'ha retornat una part a la seva població, a Bambali, per exemple amb centres hospitalaris o ordinadors per als millors estudiants. Al Senegal està molt arrelada la idea no només d'anar a fora i triomfar, sino de tornar i compartir part del que has guanyat."

Però també hi veu reflectida l'altra cara: "d'una altra banda també representa la necessitat d'haver de marxar del Senegal per triomfar. No només els futbolistes: escriptors, cantants, artistes... Triomfar al país és una idea proscrita, han de marxar per després, un cop assolit l'èxit, tornar. I també és la metàfora del pitjor perquè molts es creuen que podran ser el proper Sadio Mané. I ja no només els nens que deixen els estudis per jugar amb parracs al carrer: amb 22-23-24 anys hi ha molts homes joves que tenen feines precàries, no tenen estudis, i quan hi parles encara et diuen que son futbolistes: que són a temps de triomfar perquè estan jugant a un equip i creuen que se'n poden sortir, quan en realitat el que els hi queda per davant és una vida molt complicada".

D'aquells dies de celebració recorda que "La Copa d'Àfrica 2022 va ser un dels dies més feliços des de la independència del país", a més d'un bany de masses per un president que només un any abans passava per una crisi important per la repressió policial contra les manifestacions que protestaven per l'empresonament d'un opositor. No era el primer cop que, al segle XXI, el futbol havia servit per enaltir l'ogull del país: "El França-Senegal del Mundial 2002, el partit inaugural que va guanyar el Senegal, va ser molt simbòlic. La potència europea que havia colonitzat Senegal, França, venia de ser campiona del món, aspirava a revalidar el títol, i va tractar amb condescendència al seu rival als dies previs. Tothom amb prou edat per haver viscut aquell partit sap explicar-te on era i què feia aquell dia."

A la conversa a La Graderia del Balcó, Jaume Portell, especialitzat no només en l'Àfrica sinó també en economia, també senyala com les relacions econòmiques dels països del primer i el tercer món s'acaben veient reflectides també a través del futbol: "El cas dels Emirats Àrabs units i Guinea Conakry és molt il·lustratiu", detalla. "Si Guinea Conakry pogués processar al país la bauxita, que és el mineral amb el qual es fa l'alumini i de la qual en té les reserves més grans del món, es quedaria una part molt important de la riquesa que ara s'emporta Emirats Àrabs, que és al Top5 de productors d'alumini del món perquè compren aquest mineral a preus molt baixos a aquests països de l'Àfrica i l'utilitzen sobretot per fer avions. I les companyies aèries d'aquests països són les que patrocinen equips com el Madrid, l'Arsenal o el Manchester City"

"Per què no es queden a l'Àfrica?"

Aquesta contradicció i aquest contrast sorgeix de forma recurrent al relat, ja més enllà de la pilota, d'aquest llibre de títol directe: "El llibre vol respondre de manera literal aquesta pregunta que moltes vegades es fa com a protesta, i més ara que estan en auge alguns discursos de l'ultradreta, perquè sembla que vinguin a molestar. Tendim a veure la migració amb uns ulls molt romàntics, que arriben aquí i se'ls soluciona tot, quan no és així". De la seva experiència a l'Àfrica, Portell n'extreu entre d'altres conclusions que "moltes vegades es parla de l'educació com si fos una poció màgica, però si a més d'educació no hi ha indústria estàs creant un exèrcit d'aturats molt ben formats, però igualment aturats. Al Senegal les feines al sector formal són molt limitades, n'hi ha molt poques, i treballar pel govern encara és més complicat".

També ha viscut des de l'altra banda les històries humanes que reben ajudes des d'ONGs i altres organitzacions del primer món. I també dels que no les reben: "No es pot convertir en una història romàntica el que és una mena de tria. Perquè ens impedeix pensar per què no hi ha un sistema de salut prou bo a Guinea Conakry, que no només té bauxita sino que també té ferro i d'altres minerals crucials per la transició energètica. Convertir la història d'un nen que s'aconsegueix que pugui venir a ser tractat a Europa en una cosa romàntica de 'que bé que ajudem aquest nen' m'incomoda bastant", conclou en un to semblant al de l'última frase de la sinopsi del llibre: és possible el benestar europeu sense el malestar africà?