Miquel Martín: "Tom Sharpe, per sobre de tot, és algú que viu per la literatura"

Girona

Miquel Martín explica amb franquesa que la primera vegada que Montserrat Verdaguer -la dona que va estar al costat de Tom Sharpe els últims 17 anys i marmessora del seu llegat- va proposar-li biografiar la vida del pare de 'Wilt' no s'hi veia però la seva opinió va canviar quan va veure la gran quantitat de documentació que Sharpe havia deixat i va prendre consciència de la vida que havia tingut l'autor aficant a Llafranc.

Va pensar que en podria sortir "una cosa potent" i només va posar una condició, fer-ho a la seva manera: "No volia que l'excés de dades acabés amagant l'escriptor, la persona i el personatge". El resultat és un treball de 324 pàgines que es poden llegir gairebé com una novel·la i on per sobre de les coses potencialment escandaloses de la vida de Sharpe, com la seva complicada sexualitat o el passat nazi del pare, hi trobem un home de Cambridge que després d'haver estat activista antiapartheid, marine i sospitós de comunista, entre d'altres, abandona la comoditat de la vida de professor per perseguir el somni de ser escriptor.

Una vida dedicada a la literatura

Ho aconsegueix tard, amb 41 anys, però indubtablement "és algú que viu per la literatura" i tot gira a l'entorn del fet d'escriure. El més difícil va ser trobar el to, explica Martín, i se'n surt gairebé sense voler-ho quan escriu "una història basada en un fet real, una senyora de classe alta anglesa que viu a Sudàfrica i que no pot dormir perquè la desvetllen els crits de les tortures que infringeixen als negres". Sharpe ho escriu "amb un to seriós però acaba adonant-se que és una sàtira i això acaba marcant totes les seves novel·les".

Obté un èxit aclaparador com a autor però "sent, i ho arrossega tota la seva vida, que no és reconegut" pel món literari al qual pertany, "que no és completament entès, que no li saben valorar que l'humor és només una eina per fer crítica social".

Pare nazi i fill no desitjat

Sharpe sempre va refusar escriure la seva autobiografia "perquè deia que un escriptor que la fa ja vol dir que està acabat" i ell va intentar escriure fins a l'últim sospir però Martín sospita que això només era una excusa "per no parlar de la figura del pare, un home brillant i lúcid per una banda però, per l'altra, seguidor dels nazis". Tot i que el progenitor de Sharpe va morir el 1944, es fa difícil imaginar que un home culte com aquell no sabés total o parcialment què estava passant als camps d'extermini.

Això perseguirà Sharpe tota la seva vida i també saber de primera mà que va ser "un nen no volgut, humiliat i menyspreat pels seus pares" fins al punt que la mare va intentar avortar dos cops i no se'n va sortir. "Això marca la relació amb les dones, de qui deia que sempre l'abandonaven", excepte Montserrat Verdaguer, amb qui comença una relació que va durar fins que es va morir tot i que mai es va divorciar de la seva dona, Nancy.

La relació de Sharpe i Verdaguer es va desenvolupar a Llafranc, on l'escriptor britànic va tenir "un amor a primera vista" amb un entorn que li va donar "tota la pau que havia buscat durant tants anys" i on va recuperar "el respecte per si mateix" i l'entorn necessari per dedicar-se a la seva raó de ser, escriure. "Necessitava una sèrie de rutines... escriure al matí, passejar a la tarda i prendre còctels a la terrassa de l'hotel amb altres turistes, molts d'ells britànics, en un espai on, si no li agradava el que hi havia, sempre es podia tancar a l'habitació".

De l'hotel va acabar vivint en una casa i encaixant en una societat on hi va encaixar molt bé. Martín creu que li agradava perquè "l'humor de l'Empordà s'assembla molt al britànic" i perquè en Montse (ell ho pronunciava Montsi) Verdaguer hi va trobar "una fada protectora".

L'anècdota

Molt abans d'aquesta biografia, Miquel Martín i Tom Sharp van coincidir en una firma de llibres per Sant Jordi a Palafrugell. Era l'any 1997 i Martín acabava de publicar la seva primera novel·la. Martín se li va acostar i li va demanar que li firmés un exemplar i Sharpe li va preguntar a què es dedicava. Quan el seu biògraf li va dir que era escriptor el britànic no va dubtar: "doncs jo també la compraré i també et demanaré que me la firmis".